Manuel de Pedrolo va ser un atent catalitzador dels principals corrents escènics que s’estaven produint en el panorama internacional mentre Catalunya vivia sota el pes del franquisme, unes estètiques que ell va contribuir amb força a difondre en la nostra literatura. Així, el gruix del seu teatre es decanta per uns jocs metafòrics estimulants que denoten una marcada influència de Sartre i Camus, així com del teatre al·legòric de Beckett, Ionesco i el primer Pinter.
A la comèdia, La nostra mort de cada dia, la visita de la Mort per endur-se la filla petita d’una família burgesa posarà en crisi els equilibris d’una llar acomodada per la mediocritat de les seves rutines. Mentre la filla adolescent s’enamorarà perdudament d’aquest jove seductor que és l’encarnació de la Mort, els progenitors faran tots els possibles per protegir la criatura amenaçada, fins i tot provaran de bescanviar la nena per l’àvia, la qual tampoc es mostrarà gaire conforme als plans familiars.
En aquesta peça de caire sainetesc i rerefons existencialista, amb personatges fulletonescs que són alhora receptors de grans conflictes espirituals, com ara la inconfessable fascinació adolescent provocada pel binomi eros i thanatos, Pedrolo planta la llavor del seu futur teatre de clar compromís polític en què no abandonarà mai la interrogació metafísica.
... un món prou clar: dins, els buròcrates; fora, potser ningú...... un món prou clar: dins, els buròcrates; fora, potser ningú...... un món prou clar: dins, els buròcrates; fora, potser ningú...... un món prou clar: dins, els buròcrates; fora, potser ningú....
... Quan tanques, pot ser que entris o que surtis; cal escollir. I aquí també. Cal escollir. Que surtis o pot ser que entris ...quan tanques, o pot ser que surtis o que entris, i aquí també, cal escollir. pot ser que entris o que surtis; cal escollir. I aquí també. .. Quan tanques, pot ser que entris o que surtis; cal escollir. I aquí també.
Samir: Però anàvem equivocats. No sabíem que era aquesta mena de món. Aquí calen coses.
Valva (sospira): Desgraciadament...
<< Repasseu la vostra experiència. Quin gest inèdit us heu permès? [...] Allò a què en realitat em refereixo és a una experiència que moralment us enriqueixi. Un progrés. [...] Aquest gest, aquest enriquiment, aquest progrés, poseu-li el nom que us vagi bé, és el futur. És a dir... us ho sembla. I d’acord amb això ordeneu la vostra vida. Però a mesura que aquest futur, sense complir les seves promeses, s’uneix al vostre passat, perd tot sentit en destruir l’esperança. Més, encara: suposem que aquest enriquiment té lloc, que el gest és acomplert: Què heu aconseguit? Dóna això sentit al passat? >>.
(Manuel de Pedrolo, La nostra mort de cada dia)
