Skip to main content

Capri. Per morir-se de riure (L'humor a la llengua): Humor gràfic

La premsa humorística, satírica i l’humor gràfic

   ​La premsa humorística, satírica i l’humor gràfic són publicacions que tenim molt interioritzades avui dia, que formem part de la nostra cultura de masses. Aquest marc però, no és exclusiu del nostre temps.

   Grans veritats que es posen de manifest a través de les imatges, o bé, mitjançant frases sarcàstiques i pensaments irònics sobre l’amor, l’amistat, les injustícies, la desigualtat, la política i la religiositat.

   La intenció de les publicacions satíriques és atacar la realitat d’una època, la seva pròpia època; aquella que retreu el propi autor, servint-se de la seva intel·ligència i sotilesa per a dur a terme la seva comesa; la rebel·lió vers la societat.

(UAB. Entre la lletra i la imatge)

   L’editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de La Campana de Gràcia. Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir La Campana de Gràcia, suspesa governativament. El 16 de gener de 1879 reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja la continuïtat. Escarnia la vida municipal i agradava a la classe mitjana. L’Esquella, segona publicació de més llarga durada en català, arribà fins al número 3 097, del 6 de gener de 1939. Hi col·laboraren gairebé tots els caricaturistes, il·lustradors i humoristes catalans de quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en decadència, però en esclatar la Guerra Civil del 1936 i fer-se càrrec del setmanari el sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l’exemple d’humorisme viu i combatiu que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca, tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Francesc Madrid, Lluís Capdevila, Ramon Vinyes i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J.F.Guibernau, Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35 000 exemplars. Des del 1889 fins al 1925 edità un almanac, que es publicà també el 1932.

   A Catalunya, les publicacions pioneres són El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català i que veu la llum l'any 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran contínues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), són les publicacions més significatives d'aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l'humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d'algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879),fins a la Cu-cut! (1902), fins a En Papitu (1908), Picarol (1912) , Cuca Fera, (1917),  L’Estevet (1912),  Xut!, (1922) o El Be Negre (1931).

(Viquipèdia)

 

Revista "El Borinot"

Humor digital

   Humoristan funciona com una gran enciclopèdia dels tebeos de tots els temps, amb milers d’entrades classificades alfabèticament per autor/a, sèrie o personatge i publicació. Cal destacar-ne l’apartat d’article, on s’ordenen textos teòrics i entrevistes publicats a partir de 1932. Així mateix inclou abundant informació d’humor gràfic de totes les èpoques.

Revistes lleidatanes. Satíriques i d'humor. Biblioteca de Lletres-Fons Romà-Sol

Els pioners de la premsa satírica

   “Amb la introducció de la fotomecànica, les revistes van tenir molta difusió, va ser el moment gloriós de la premsa satírica catalana -explica Bagaria-, va ser també un moment molt convuls i van tenir un gran impacte social perquè tampoc tenien competidors”.

   Les multes i les suspensions, però, eren freqüents. Amb la dictadura de Primo de Rivera les revistes havien de fer constar el següent: “Aquest número ha passat la censura militar”. El cas més espectacular va ser el del ¡Cu-cut!, que sovint flagel·lava el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració. La publicació de l’acudit de Junceda “Al Fronton Condal”, publicat el 23 de novembre del 1905, que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols, va acabar amb l’assalt a la redacció per part dels militars ofesos.

La premsa satírica lleidatana

  La premsa satírica lleidatana es consolida amb la revista Poticràcia que sortí de manera irregular entre 1910 i 1912. Durant aquells dos anys de vida editorial Poticràcia s’afermà tot i omplint un espai que a Lleida havia tingut antecedents lloables ans molt efímers amb títols com La Rialla (1899), Lo Maco Lindo (1899), La Mala Senmana (1899), Lo Gat del Famades (1905), Satanàs (1905)9, Lo Senyor Taset (1915) o El Polichinela (1917).

(Josep Pinyol i Vidal)

   Les primeres publicacions a Lleida de caire satíric de les que es té constància, són La Escoba (1864) i Don Pepito (1868). De la primera se’n tenen poques dades, i bàsicament extretes de referències bibliogràfiques, com el catàleg de la IX Exposición del libro leridano de 1949, en la que hi apareix referenciada. Per la seva banda, Don Pepito era una publicació més aviat lúdica, que publicava anècdotes i acudits, que sortia els diumenges.

(Jaume Capdevila)

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons