Capri. Per morir-se de riure (L'humor a la llengua): Humor gràfic

   ​La premsa humorística, satírica i l’humor gràfic són publicacions que tenim molt interioritzades avui dia, que formem part de la nostra cultura de masses. Aquest marc però, no és exclusiu del nostre temps.

   Grans veritats que es posen de manifest a través de les imatges, o bé, mitjançant frases sarcàstiques i pensaments irònics sobre l’amor, l’amistat, les injustícies, la desigualtat, la política i la religiositat.

   La intenció de les publicacions satíriques és atacar la realitat d’una època, la seva pròpia època; aquella que retreu el propi autor, servint-se de la seva intel·ligència i sotilesa per a dur a terme la seva comesa; la rebel·lió vers la societat.

(UAB. Entre la lletra i la imatge)

   L’editava la família López, propietària de la Llibreria Espanyola i de La Campana de Gràcia. Primer en sortiren quatre números solts, el 1872 i el 1874, per suplir La Campana de Gràcia, suspesa governativament. El 16 de gener de 1879 reaparegué pel mateix motiu, però mantingué ja la continuïtat. Escarnia la vida municipal i agradava a la classe mitjana. L’Esquella, segona publicació de més llarga durada en català, arribà fins al número 3 097, del 6 de gener de 1939. Hi col·laboraren gairebé tots els caricaturistes, il·lustradors i humoristes catalans de quatre generacions. Aconseguits, el 1931, els ideals republicans que propugnava, entrà en decadència, però en esclatar la Guerra Civil del 1936 i fer-se càrrec del setmanari el sindicat de dibuixants professionals tornà a ésser l’exemple d’humorisme viu i combatiu que sempre havia estat. Dirigida des de la fundació fins al 1907 per Josep Roca i Roca, tingué després la influència editorial de Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Francesc Madrid, Lluís Capdevila, Ramon Vinyes i Pere Calders, entre altres. En foren articulistes constants i principals Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Ramon Reventós, J.F.Guibernau, Josep Burgas i Francesc Curet. Entre els dibuixants es destacaren Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Jaume Passarell i Ricard Opisso. El tiratge arribà als 35 000 exemplars. Des del 1889 fins al 1925 edità un almanac, que es publicà també el 1932.

   A Catalunya, les publicacions pioneres són El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel, que serà la primera publicació satírica escrita en català i que veu la llum l'any 1841. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigües de la sàtira, i tindran contínues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869), són les publicacions més significatives d'aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Francisco Ortego, Josep Lluís Pellicer o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l'humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d'algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879),fins a la Cu-cut! (1902), fins a En Papitu (1908), Picarol (1912) , Cuca Fera, (1917),  L’Estevet (1912),  Xut!, (1922) o El Be Negre (1931).

(Viquipèdia)