El Dret civil va atorgar el poder hegemònic de l'espòs en l'organització i direcció dels interessos personals i econòmics del matrimoni i de la família creada sobre la base d'ell va comportar, fins als anys 70, una posició jurídica de la dona inferior, de submissió personal i patrimonial i una retallada, més o menys acusada en els poders d'administració i gestió dels béns.
La gairebé totalitat de les restriccions imposades a la dona en el dret privat ho són, no per raó de sexe, sinó per raó de matrimoni. Es reflecteix amb convincent evidència en el nostre Codi civil. Això demostra una profunda desigualtat entre els sexes, formulada a través de diverses disposicions discriminatòries, sustentades per la presumpta feblesa i necessitat de protecció de la dona, equiparable, en molts casos, a un menor o persona incapacitada.
La dona encara que sigui major d'edat als vint-i-tres anys, no podrà abandonar la casa paterna fins als vint-i-cinc, si no és per a casar-se o ingressar en un orde religiós, i la prohibició de ser testimonis en els testaments, si no és en cas d'epidèmia; el primer dels preceptes del qual té justificació de "protecció", d'aquesta protecció que manifesta al llarg de tota la llei civil i que no és, en suma sinó la contrapartida de la suposada incapacitat; excepte això, la gairebé totalitat de les restriccions imposades ho són a la dona casada: Aquesta no podrà comparèixer en judici, ni obligar-se, ni contractar, ni disposar dels seus propis béns –els parafernals-, ni tan sols adquirir per a si ni per a la llar altres coses de primera necessitat, sense permís del marit; ni administrar els béns de la societat conjugal; ni, en suma, actuar en cap ordre jurídic amb personalitat plena.
El Dret estava concebut per i per als homes dedicant-se a regular la situació de la dona dins de l'àmbit familiar i pel paper que en ell exercia, la qual cosa donava lloc a un tracte absolutament discriminatori sempre supeditat al poder masculí.
El Codi Civil espanyol de 24 de juliol de 1889, en la seva redacció originària, posava de manifest la posició de la dona. Els eixos fonamentals d'aquest Codi, serien: obediència de la dona al marit i protecció per aquest d'aquella -art. 57-; la dona ha de seguir al seu marit on aquest vulgui fixar la seva residència -art. 58-; representació de la dona pel seu marit -art. 60-; llicència marital per a actuar la dona en l'esfera dels seus propis drets -art. 61-; potestat domèstica o de les claus concedida a la dona -art. 62-; pàtria potestat del pare sobre els fills comuns -art. 154-; consentiment dels pares per a poder abandonar la casa paterna de les filles majors d'edat però menors de 25 anys -art. 321- i, finalment, sense ànim d'exhaustivitat, incapacitat de la dona casada per a prestar consentiment en els contractes -art. 12-, que equiparava a la dona casada amb els menors, els dements i els sordmuts analfabets.
L'aprovació de la constitució de 1978 pontencia la modificació de les regles de funcionament de l'àmbit domèstic, al fet que estaven subjectes les dones. Aquesta modificació, progressiva i mai global, passa per l'aprovació de les següents normes amb rang de llei:
En el funcionament quotidià de les relacions familiars, no s'ha donat el gran i necessari salt en la igualació de les responsabilitats relatives a cura dels ascendents i descendents. El legislador té molt present aquesta realitat i per això la Llei 15/2005, de 8 de juliol, per la que es modifiquen el Codi Civil i la Llei d'Enjudiciament Civil en matèria de separació i divorci, la coneguda com a “Llei del Divorci Exprés”, modifica l'art. 68, per tal de poder contemplar el següent:
“Els cònjuges estan obligats a viure junts, guardar-se fidelitat i socórrer-se mútuament. A més a més, hauran de compartir les responsabilitats domèstiques i la cura i atenció d'ascendents i descendents i altres persones dependents a càrrec seu.”
La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència, té molt a veure amb les qüestions que aquí es tracten, i contempla un cert enfocament de gènere. En l'exposició de motius de la norma es diu que l'atenció al col·lectiu de persones dependents “es converteix, doncs, en un repte ineludible per als poders públics, que requereix una resposta ferma, sostinguda i adaptada a l'actual model de la nostra societat. Cal no oblidar que, fins ara, han estat les famílies, i especialment les dones, les que tradicionalment han assumit la cura de les persones dependents, constituint el que ha donat a dir-se el «suport informal».
Els canvis en el model de família i la incorporació progressiva de gairebé tres milions de dones, en l'última dècada, al mercat de treball introdueixen nous factors en aquesta situació que fan imprescindible una revisió del sistema tradicional d'atenció per a assegurar una adequada capacitat de prestació de cures a aquelles persones que els necessiten”.
Carol Gilligan, desenvolupa la idea de "La ética del cuidado".
Aquesta ètica de la cura, es refereix a les normes morals per les quals es regeixen, fonamentalment les dones, perquè segons Gilligan existeixen diferències en el raonament moral segons el sexe. L'ètica de la cura suposa que el raonament femení està fortament influenciat per les relacions personals, els detalls que envolten a les situacions, l'anàlisi contextual, la consideració de les necessitats dels altres, entre d'altres. Aquesta ètica s'oposaria a l'ètica de la justícia, que és la que guia la construcció de la moral masculina i la dominant en les societats occidentals, i que jerarquitza els principis i les normes morals de justícia i drets per a donar solució als conflictes mitjançant el consens. Aquesta última seria una ètica del públic que es construeix sense comptar amb les dones.
En el Dret Civil Català des dels seus inicis, el règim de béns del matrimoni era el de separació de béns, en el que la dona aportava dot per a contribuir a sufragar les càrregues familiars. Un règim que s'acostuma a denominar com a règim dotal o de separació amb dot, caracteritzat per l'autonomia i independència patrimonial dels cònjuges i la possibilitat de contractació entre ells.
La dona en relació als seus propis béns gaudeix de total autonomia personal i patrimonial. Això implica, no només que la dona és la propietària (titular) d'aquests, sinó que manté, després de casada el control i l'autonomia patrimonial respecte d'ells. En cap cas, en relació amb els seus béns propis, necessita la dona de la llicència del marit.
