L’època gloriosa amb el gran desenvolupament de les centrals hidroelèctriques va finalitzar als anys 70 del segle XX. Malgrat això, encara se’n van construir algunes més. Aquestes però amb una filosofia diferent: la de les centrals de bombeig, que permetia reaprofitar i reutilitzar l’aigua turbinada mitjançant el bombeig des d’un embassament inferior fins a un altre superior. Centrals reversibles de les quals s’han de destacar la d’Estany Gento-Sallente i Moralets, de la dècada dels vuitanta.
Com ja hem esmentat al llarg de l’exposició, el creixement demogràfic i industrial de Catalunya, amb més incidència a Barcelona, exigia la creació de noves fonts de producció d’energia elèctrica, un tema que es va començar a resoldre a partir dels anys seixanta amb les centrals termoelèctriques, de tal manera que en els anys setanta la producció d’aquesta energia ja igualava la de les centrals hidroelèctriques creades al llarg del s. XX.
A partir dels anys setanta van aparèixer les centrals nuclears que, des del primer moment, van arribar acompanyades per la polèmica de la contaminació ambiental, el rebuig a la utilització d’elements radioactius i, en conseqüència, també per les protestes de veïns, d’entitats socials i de grups ecologistes.
Malgrat això, es van construir les centrals d’Ascó (I), Ascó (II) i Vandellós, amb una potencia global conjunta que supera els 3 MKW i una producció mitja superior al 60 % de tota l’electricitat consumida en Catalunya.
De tot plegat, hom pot afirmar que la producció d’energia hidroelèctrica ha estat fonamental pel desenvolupament de Catalunya, fins als anys 60 i 70, una etapa on el gran impuls especialment industrial de la gran àrea de Barcelona, així com el creixement demogràfic, ens marquen el començament d’una nova època. Període marcat per la gran producció de les centrals termonuclears que han possibilitat que aquest creixement s’hagi assolit amb èxit.
Actualment l’Energia Hidroelèctrica ha passat a un segon terme. El 46% de la producció bruta d’energia elèctrica a Catalunya té una procedència majoritària de tipus nuclear, i només un 10% prové d’origen hidràulic. Tot i això, aquest continua com a referent entre les energies renovables on encara supera en escreix a la resta de les actualment existents. La pregunta de tot plegat, però, és la següent:
Quina alternativa a curt-mig termini tenim?
(Fernando Cequier. Enginyer de camins, canals i ports)
