En la figura de Pompeu Fabra s’associen factors de tradició i de modernitat, de coneixement i de divulgació, de sistematització i de foment de l’ús, tots relacionats amb la llengua catalana. Pompeu Fabra (Gràcia.Barcelona, 1868 – Prada de Conflent, 1948), gramàtic i lexicògraf, va expressar des de molt jove el seu interès per la lingüística. Les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica van veure la llum sota el segell de L’Avenç. Durant el temps que va passar al País Basc ocupant una càtedra com a enginyer químic a Bilbao a partir de 1902, va continuar l’estudi de la llengua a través dels romanistes. Fruit d'aquesta estada, el 1912, va publicar la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que va tenir una nova versió. El 1918 publicà Gramàtica catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar com a oficial.
El Govern de Catalunya va acordar per l’any 2018 la celebració conjunta del 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra i dels 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana, normativa de facto.
Al llarg de l'any s'han organitzat diverses activitats en memòria i reconeixement del gramàtic, que a més d'un científic brillant fou un escriptor conscient de la dimensió social dels usos lingüístics i de la necessitat de disposar d’una llengua codificada i apta per als diversos estils i funcions, un instrument vàlid per a la recuperació cívica i cultural, després de segles de decadència.
Amb aquesta exposició, la Universitat de Lleida, a través de Biblioteca i Documentació, vol sumar-se a la Commemoració d’aquesta figura cabdal de la llengua catalana.
L'any Fabra commemora els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i també els 100 anys de publicació de la "Gramàtica catalana"
Un dels personatges històrics estimats i venerats pels catalans és Pompeu Fabra, el “seny ordenador de la llengua catalana”, a qui devem l’enorme esforç de construir un idioma modern i apte per a tota mena d’usos. Però Fabra, l’obra lingüística del qual és coneguda i apreciada pels filòlegs, és un més d’aquells homenots que, com els esmentats i molts d’altres, figuren en un panteó de personatges il·lustres l’obra i la vida dels quals no s’acaba de saber ben bé quines són.
(Joandomènec Ros. President de l'Institut d'Estudis Catalans)
Ensayo de gramática de catalán moderno. Barcelona: L'Avenç, 1891.
Gramática de la lengua catalana. Barcelona: L’Avenç, 1912.
Normes ortogràfiques. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1913. [Obra institucional, d’autoria compartida.]
Diccionari ortogràfic. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1917.
Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1918. [Revisada fins a la setena edició: 1933.]
Converses filològiques. Barcelona: Regina, 1924
Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.
Gramàtica Catalana. Barcelona: Teide, 1956.
Desvetllament (1880-1890): descoberta i rebel·lia que generen contestació i es tradueixen en l’aprenentatge d’idiomes previs a l’estudi del propi.
Campanya lingüística (1890-1893): activista en la campanya de L’Avenç que conjumina amb l’inici de la formació i de l’activitat científica.
Llengua catalana: Formació intensa (1893-1902): intensifica la formació lingüística.
Exili professional (1902-1912): activitat lingüística i gramatical en el comentat semiexili basc i en plena eclosió noucentista, que contribueix a la seva consolidació formativa com a lingüista.
Institucionalització per mitjà de l’IEC (1912-1939) en tres etapes: plena (1912-1923/4), latent (1925-1931) i intermitent (1931-1939)
Diàspora de l’exili (1939-1948): aproximació forçada a l’Europa bel·ligerant i bel·licista.
"Auca de Pompeu Fabra. Gran Filòleg, professor, nostre seny ordenador" de Joan Vilamala, escrita el 1998 amb motiu del 50è aniversari de la mort de Pompeu Fabra.
Pompeu Fabra és una de les personalitats més importants de la Catalunya del segle XX.
En opinió de Josep Pla, simplement, la més important. Per què? Perquè va aconseguir, de manera explícita i indiscutible, realitzar una obra d’abast col·lectiu a la qual es va adherir tot el país. La codificació lingüística de Pompeu Fabra és el signe extern més clar de la unitat i cohesió de la Catalunya d’avui.
Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible”.
Un enginyer químic que es va convertir en l’autor indiscutible de la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica de la nostra llengua.
(Retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona)
Pompeu Fabra fou odiat pel feixisme espanyol, que el declarà enemic públic per haver codificat i elevat a la categoria de llengua nacional un idioma que a finals del segle XIX estava empobrit i fragmentat, dominat, subordinat.
Joan Marti i Castell
Durant la Guerra Civil, el general Queipo de Llano deia cada dia per la ràdio:
<<Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas>>
Sabies que en el temps que va viure Pompeu Fabra van néixer institucions culturals, publicacions i editorials que van ser llavors pel seu projecte? Durant aquest #AnyFabra us les explicarem totes!
