Pompeu Fabra es lliurà a l'obra d'unificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català literari modern, i ho féu amb la disciplina i el rigor de l'estudiós i del científic, amb el seny de qui se sentia compromès en una empresa cívica —el sentit de la qual romania més en el consens social que en l'objectivitat científica o en la fermesa de les conviccions pròpies— i, en fi, amb la fidelitat a la llengua nacional i amb la passió del patriota —per dir-ho amb el mot que ell mateix s'hauria aplicat.
(Manuel Castellet. President de l'IEC 1995-2002)
Les llengües són plantes sensibles que es deixen influir per la terra on creixen tant com per les circumstàncies ambientals. I llur forma, llur color i llur saber, si hom no vigila, es modifiquen de vegades en forma perillosa.
Les gramàtiques catalanes del segle XIX seguien els manuals escolars corrents en llengua castellana, i això vol dir, entre altres qüestions, que s'inclinaven per les definicions generals enrevessades –algú ha dit inútils–, i també pels detalls superflus. Per exemple: a la gramàtica d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, de 1867, s'indicaven deu classes del substantiu: propi, apel·latiu, col·lectiu, verbal, simple, compost, primitiu, derivat, augmentatiu i derivatiu. Fins que va arribar Pompeu Fabra.
Una Revisió de Fabra, una crítica a la norma : l'obra lingüística de Josep Calveras per CORRECTE INCORRECTE
Café Cafè sol
Tant de bo! Ojalà!
Tenim que venir d’hora Hem de venir d’hora
No me’n vaig donar compte No me’n vaig adonar
Envelat Carpa
Dos quarts de set Sis i mitja
Poetessa La poeta
Saharians Saharauis
Tornavís Destornillador
Capgrossos Renacuajos
Convé de no confondre perquè (en un sol mot), conjunció causal o final, i per què (en dos mots), combinació de la preposició per amb el pronom relatiu o interrogatiu què: Les raons PER QUÈ ells ha fet això (què relatiu, equivalent a les quals. << A vós, Rey prudentíssim... s’esguarda de haver pietat e compassió de les persones afligides; PER QUÈ jo, adolorida comptessa, vinch a la vostra excel·lència a suplicar...>>, Martorell (què relatiu, equivalent a la qual cosa). PER QUÈ no hi aneu? (què interrogatiu). Encara no sé PER QUÈ han vingut (què interrogatiu).
<
El linguïsta Pompeu Fabra va publicar l'any 1918, fa cent anys, la gramàtica de la llengua catalana que va ser normativa fins l'any 2016.
Tothom sap que fou Fabra qui traduí al català La intrusa de Maeterlinck. Avui es recorda menys que fou ell el traductor d’Ibsen –i diguem de passada que és una traducció directa del dano-noruec al català, escrita i representada el 1896, quan l’autor escandinau era completament ignorat en to el món hispànic i només rares vegades havia estat traduït a d’altres llengües europees-. En fi, generalment s’oblida que va ser també l’introductor a la Península d’Edgar Poe.
En resum, en el llarg, intens i complex procés històric d’ordenació del català modern, Pompeu Fabra va ser conscient de la importància de la premsa almenys en dues etapes clau: la fase d’irrupció entre el públic il·lustrat de la seva idea general, és a dir, del projecte renovador i modernitzador que necessitava el català “literari” o escrit a finals del XIX (campanya de L’Avenç); i la popularització dels grans eixos de les propostes normatives bàsiques (ortogràfiques, lèxiques i gramaticals) institucionalitzades a través de l’IEC (anys vint: sobretot a través de les “Converses filològiques” de La Publicidad/La Publicitat).
En termes més generals, Pompeu Fabra sembla ben conscient de la necessitat de recórrer a la premsa per aconseguir dos dels objectius bàsics de la reforma proposada: la discussió pública entorn de l’estat deplorable del català (escrit) a finals del XIX i de les seves propostes generals i particulars de transformació del català en llengua moderna de cultura; i la imprescindible acceptació popular de la normativa, que passava per la seva adopció per la premsa en català, la qual progressivament s’anava estenent a tot Catalunya, així com als altres territoris de parla catalana.
L’èxit “final” del Diccionari Fabra, de 1932, i les successives edicions marquen clarament la culminació d’aquest incomparable procés i progrés, conduït amb seny, saviesa i decisió pel Mestre Fabra.
