La mort de Fabra, a Prada, la nit de Nadal del 1948, provocà un sotrac intens en la societat catalana, però hagué de reprimir-se.
En Ferran Soldevila –Bulletin of Hispanic Studies, XXVI (1949), ps. 13-114 – ens explica que als Països Catalans foren molts qui s’assabentaren del seu traspàs mitjançant l’emissió espanyola de la BBC, i reporta alguns actes celebrats a Barcelona.
A la memòria de Pompeu Fabra,
Mestre de tots.
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.”
(Salvador Espriu)
Salvador Espriu va escriure el poema “El meu poble i jo” per a l’homenatge que es va organitzar a Badalona amb motiu del centenari del naixement del mestre (1968), i que es va fer el 24 de març al Teatre Zorrilla, amb la participació de nombrosos intel·lectuals i escriptors (Josep Benet, Maria Aurèlia Capmany, Joan Oliver, Manuel Sacristan, Joaquím Molas) i una assistència massiva de públic que omplia el teatre de gom a gom.