En Dret, un codi és un text concebut amb un criteri unitari i sistemàtic que regula una determinada branda del dret.
El nostre interès en el moment de preparar aquesta exposició, es fonamenta no només en la voluntat de donar a conèixer la història de la compilació de les lleis a través de la història de la humanitat, sinó també la importància de poder-nos submergir en l’especificitat dels nostres propis codis. Perquè, la història del dret, i en concret la història dels codis, ens ajuden a comprendre el present jurídic de cada territori, perquè, no hi ha dubte que el passat ens marca el present. I la història del dret i de les jurisdiccions, no se n’escapen.
És amb la voluntat de difondre coneixement que, des de la Unitat de Biblioteca i Documentació, hem volgut oferir-vos aquesta exposició. Una exposició didàctica que, a més a més, pretén difondre el fons bibliogràfic de la nostra Universitat.
Per més informació podeu consultar i passejar-vos per aquesta biblioguia que hem preparat.
Tothom hi és convidat.
Codi: Text de dret positiu concebut amb un criteri unitari i sistemàtic que regula una determinada branca del dret. Per exemple: Codi de successions, Codi civil, Codi de comerç, Codi penal o el Codi processal.
Al llarg de la història, el dret de successions ha contribuït de manera decisiva a fixar les estructures de la societat. Per tant, si l’article cinquè de l’Estatut d’autonomia estableix com a dret històric la nostra tradició jurídica i insta a incorporar-la i a modernitzar-la perquè sigui útil en aquesta societat canviant, la regulació de les successions havia de conjuminar tradició i modernitat i adaptar-se a les necessitats dels ciutadans.
El llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, aprovat per la Llei 10/2008, de 10 de juliol, representa un pas més en l’elaboració del Codi, que es va iniciar amb la Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera llei del Codi civil, i ha continuat amb l’aprovació del llibre cinquè, relatiu als drets reals (2006), i del llibre tercer, relatiu a les persones jurídiques (2008).
Cos normatiu que aplega el conjunt de les institucions de dret civil català, en el qual s’integren els diversos codis i lleis aprovats pel Parlament de Catalunya dictats en l’exercici de la competència per conservar, modificar i desenvolupar el dret propi.
Recopilació del dret civil revolucionari francès, elaborada entre el 1800 i el 1804, a base de la ponència redactada pels advocats Félix Bigot, Jean Portalis i François Tronchet, pel consell d’estat i pels cossos collegisladors del consolat bonapartista.
Poc modificat per la Restauració, ha estat la norma de la vida jurídica francesa contemporània i ha influït també en el dret civil d’altres estats europeus i americans. Fou traduït al català el 1812 a instàncies del baró de Gerando, Conseller d’estat-intendent dels departaments del Ter i del Segre. No arribà mai a ésser promulgat al Principat pequè la majoria dels juristes s’hi oposaren, especialment per la supressió dels fideïcomisos, tan arrelats en el dret català.
Fons: Vicente Moreno Cullell (historiador)
La Facultat de Dret, Economia i Turisme, ubicada al Campus de Cappont, és un dels centres de més tradició de la Universitat de Lleida i amb un major nombre d’estudiantat, gairebé dos mil. La condició de Lleida com a ciutat universitària es remunta a finals del segle XIII, però esdeveniments històrics van portar interrupcions, i no fou fins a l’any 1968 que es van tornar a impartir els estudis de Dret en el marc de l’Estudi General de Lleida, configurat com a delegació de la Universitat de Barcelona (UB).
A l’any 1986 es va autoritzar la creació de la Facultat de Dret de l’Estudi General de Lleida, depenent de la Universitat de Barcelona. L’any següent es van incorporar els estudis de Ciències Empresarials i finalment el 12 de desembre de 1991, amb l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 34/1991 de 30 de desembre, es va crear la Facultat de Dret i Economia de la Universitat de Lleida.
Inicialment només s’impartien els estudis de la llicenciatura en Dret i de la diplomatura en Ciències Empresarials i paulatinament es van incorporar noves titulacions de segon cicle com van ser la llicenciatura en Administració i Direcció d’Empreses (1995) i la llicenciatura en Ciències del Treball (2004).
A partir del curs acadèmic 2009-2010 es comencen a impartir els ensenyaments de Grau en Dret i Grau en ADE, un any més tard la Facultat comença a impartir l'ensenyament de Grau en Turisme. Pel que fa als estudis de Postgrau, la Facultat ofereix des del curs acadèmic 2009-2010 el Màster Interuniversitari en Sistema de Justícia Penal i a partir del curs 2010-2011 imparteix el Màster Universitari en Comptabilitat, Auditoria i Control de Gestió. Durant el curs acadèmic 2012-2013 l'oferta de postgrau s'amplia amb el Màster Oficial en Advocacia. Des del curs acadèmic 2015/2016 també s'oferta el Màster Oficial en Gestió Administrativa, el Màster Oficial en Estudis de Gènere i Gestió de Polítiques d'Igualtat i el Màster en Màrqueting de Mitjans Socials.
L’ús del català en el món del dret i de la justícia continua sent avui més un desig que no pas una realitat. Tot i els grans esforços esmerçats per part del Govern de la Generalitat, la realitat és que encara hi ha molt de camí a recórrer. La situació en què ens trobem s’arrossega des de fa anys, i té arrels històriques, socials i culturals complexes, difícils de superar. En tot cas, el Departament de Justícia fa propi el principi de l’Institut d’Estudis Catalans segons el qual ningú no es pot sostreure a la responsa· bilitat de treballar per a la normalització lingüística de la llengua catalana, per aconseguir el seu ús amb l’eficàcia comunicativa que es mereix. Ningú no ho ha de fer, certament. I és així que el Departament de Justícia, en conseqüència, exerceix la seva responsabilitat. I ho fa, tot sigui dit, malgrat no tenir totes les competències de Justícia que la societat catalana es mereix i que s’expressen de manera clara en l’Estatut del 2006
El dret català actual es fonamenta en els drets històrics que el Principat de Catalunya va tenir en els temps de la Corona d'Aragó i es veuen plasmats en el Pacte de Tortosa (1869) i les reclamacions del Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892) i els darrers Estatuts d'autonomia.
L’aparició de la primera edició de les Constitucions, el 1495, s’inscriví en un fenomen generalitzat en diversos regnes de la Península Ibèrica, que a l’entorn del darrer quart del s. XV procediren a aplegar diverses recopilacions, generalment d’una manera sistematitzada, del conjunt de normes legals sorgides de forma dispersa, durant els segles anteriors, dels òrgans polítics del país respectiu, principalment del sobirà o de les assemblees legislatives.
La compilació de les Constitucions constitueix un exponent de la maduresa que mostraren els diversos sistemes jurídics europeus en acabar l’Edat Mitjana. La funció de les Constitucions fou la de facilitar la tasca dels juristes per conèixer i manejar degudament el conglomerat de preceptes que s’havien anat acumulant successivament de manera aïllada i esporàdica a partir dels Usatges i d’altres textos jurídics a Catalunya a partir del s. XII. A partir d’aquesta època, es produí la recuperació efectiva del dret romà, que afavorí la reintegració del poder públic en la funció legislativa, i la necessitat de destriar degudament els textos que mantenien la seva vigència, respecte d’aquells altres que l’havien perdut per la seva derogació o caiguda en desús.
El codi penal ha de tutelar els valors i principis bàsics de la convivència social. Quan aquests valors i principis canvien, també ha de canviar.
Text de dret positiu que regula el sistema d’administració de justícia.En general, és constituït per dos texts independents, l’un dedicat al procediment civil, i l’altre, al procediment penal. A l’Estat espanyol, reben el nom de llei d’enjudiciament civil (1881) i llei d’enjudiciament penal (1882).
Aplec o recopilació de lleis de molt diversa procedència, recollides des dels s. XI-XII, la redacció definitiva de les quals data de l’any 1495.
És considerat un dels codis de dret feudal més antic i més important de l’occident europeu. L’existència d’un primer codi al qual posteriorment s’anaren afegint altres lleis molt diverses fou advertit fa anys per un dels primers historiadors que n’estudià el procés de formació, l’alemany Ficker, i posteriorment, amb matisos, s’anà consolidant aquesta opinió en treballs de Conrad, G.M. de Brocà, F. Valls i Taberner i, sobretot, de Guido Mor. Malgrat tots els problemes cronològics que planteja el naixement dels Usatges, és clar que els articles més antics foren promulgats pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, i que la primera compilació, segons les aportacions de R. d’Abadal i, sobretot, de J. Bastardas –que n’ha fet una edició del possible nucli original–, dataria de mitjan s. XII i seria obra dels juristes de la cort de Ramon Berenguer IV. Per tant, aquest nucli primitiu dels Usatges es formà en menys d’un segle, des de la segona meitat del s. XI fins a mitjan s. XII
Els Usatges de Barcelona es van convertir en la base del nostre Dret Català així com d’altres codis.
Biblioteca Jaume Porta 
+34 973 00 35 12 
bibcc@sbd.udl.cat
