Mireia Salvia
Segurament, 300 anys ja són massa anys perquè encara haguem de recordar una derrota, però és molt difícil oblidar quan d’aquella tardor fatídica de 1707 encara en patim les conseqüències. La bretxa oberta a la muralla de Lleida ara fa tres segles ha esdevingut esvoranc per a les infraestructures de Catalunya, forat per a la butxaca del contribuent, pou per al dèficit fiscal del país, badadura per on, des de ponent enllà, ens arriben eixordadors insults i episcopalianes acusacions, trau per on es perden les promeses d’un Estat que no escolta i desguàs per on s’ha escolat l’esperança de futur: el nou Estatut.
Des d’Arts ens hem volgut afegir a la commemoració del setge i la caiguda de Lleida perquè som conscients que difícilment podem entendre la realitat que avui ens ha tocat viure -la nostra realitat social però també cultural i artística- sense comprendre que Lleida, Catalunya, i per extensió els Països Catalans, encara no han recuperat la sobirania que des d’Almansa, passant per Lleida, ens va ser furtada l’11 de setembre de 1714.
Elba Romero
(...) Ho han dit les llumeneres més clarividents del planeta: estem vivint una “crisi del sistema capitalista”. Ja està, ja ho tenim arreglat, no cal pensar-hi més; així, de patac, en bloc, de la manera més matussera i maldestra que som capaços; la diagnosi és contundent i absoluta: les llumeneres més clarividents del planeta ens han dit que vivim una crisi del sistema capitalista. Raonem amb la mateixa subtilesa i finor que una formigonera, la nostra capacitat analítica té la mateixa precisió que la moneda de Zimbabwe, evacuem “raons” anorèctiques i ens sentim afartats d’una satisfacció de cotó fluix i formol. Ionquis de la mandra més perniciosa, evitem el rigor i defugim l’esforç perquè hem desertat de l’aventura del saber: conèixer és avorrit. (...)
Marta Benavides
Dominique Viet
enllaç revista
Marta Bisbal
enllaç revista
Enric Garrido
enllaç revista
L’infaust 11 de desembre de 2017 serà un d’aquells dies que haurà de romandre gravat amb foc a la ment dels lleidatans i de tots els catalans. Aquell dia, de matinada, la Guàrdia Civil irrompia al Museu de Lleida per confiscar les obres d’art de Sixena que es troben en litigi des de fa uns anys. (...) Aquell dia tots plegats vam assistir a la materialització extrema de la indignitat. Era el primer cop en la història de la museologia mundial que un cos policial assaltava un museu per una disputa al voltant d’unes obres d’art. Innombrables vehicles plens de guàrdies civils. Un helicòpter sobrevolant les instal·lacions. Tots els carrers adjacents al museu tallats pels Mossos en el marc d’un operatiu volgudament exagerat. I la setantena de guàrdies civils, abillats com si es disposessin a entrar a la casa del cap d’un càrtel de la droga, van prendre el museu. La viva imatge de la desmesura de l’Estat espanyol. (...) Queda clar que es buscava aquesta imatge de dominació i submissió. Un “aquí mano jo, i tu a creure”. Un a por ellos cultural.
La història de les obres d’art de Sixena és la història de la Corona d’Aragó. És la història de la Corona Catalanoaragonesa, una denominació que a l’Aragó fa saltar tots els ressorts del nacionalisme espanyol més ranci i tronat, com s’ha pogut veure aquests dies amb la retirada, per part del govern autonòmic, de diversos llibres de text que l’empraven. Ai las! Sempre la història. Sixena és la història de les diferències seculars, sempre latents, que han enfrontat Aragó i Catalunya. És la història de la negació continuada, de la Guerra Civil perpetuada i la culpabilització eterna. Dels odis atàvics que van ressorgint de la tomba del passat. Com diu el periodista Francesc Canosa, Sixena és Twin Peaks, on res és el que sembla.