Terés i Llorens, F. (1999). El Grup “Isard” : un moviment de mestres rurals a Lleida, 1958-1964. Lleida : Pagès.
Algunes cites remarcables del llibre:
Josep Alegre. Abat de Poblet
... I tot just un any després de ser elegit abat, ve un altre grup de magisteri amb el grup Isard, que recull l’exercici d’aquest magisteri humanitzador n temps difícils, heroics, en què els mestres tenien moltes vegades en la seva vida un veritable caire monàstic, però en la seva versió més dura: l’eremítica.
Francesc Terés
Circular del Magisterio de Alta Montaña, però el títol, que quedava molt llarg, aviat el simplificaríem verbalment. Isard, esdevindria, amb el temps, l’identificatiu no solament d’una circular impresa, sinó també d’un moviment de renovació espiritual i pedagògica dintre del magisteri jove.
... Era el primer número d’Isard. Vuit quartilles sense coberta, amb les lletres un xic desdibuixades, però que posant-hi bona voluntat es podien llegir. Quaranta exemplars fets i enviats amb molta il·lusió i amor.
Coses de joves; de mestres joves il·lusionats per viure amb plenitud la seva vocació.
L’hivern, fred i llarg, s’havia de combatre amb estufes de llenya situades al bell mig de taula. Llevat de les poblacions grans on els ajuntaments tenien més recursos, eren les pròpies famílies dels alumnes les encarregades de la llenya i era freqüent veure venir cada dia els nens a l’escola amb la cartera a l’esquena i un tió de llenya sota el braç.
L’estampa clàssica de l’escola rural a la dècada dels cinquanta era la següent: un edifici més aviat antic que albergava, a més de la sala de classe, un poc confortable habitacle per a la mestra. En la classe uns pupitres bipersonals amb els típics forats per encabir-hi els tinters, una vella taula i cadira per a la mestra i un petit armari amb quatre llibres mal comptats i sovint ben inútils. A les parets, una pissarra pintada i, les més afortunades, amb mitja dotzena d’antiquats mapes penjats que constituïen tota la decoració.
La manca de materials intentàvem suplir-la amb l’abundància de recursos naturals que teníem a tocar de les escoles. Quant fèiem Ciències Naturals era ben senzill obrir la porta i poder tenir a la mà, tots els alumnes, una planta amb les arrels, la tija, la flor...
No era gens fàcil que un mestre rural, en aquell temps, pogués tenir a l’abast informació sobre llibres i autors d’actualitat. Les petites llibreries que hi havia a les capçaleres de comarca no acostumaven a tenir gran cosa en existència.
Ja en el primer número d’Isard, parlàvem d’inquietud i de renovació. Érem joves i bullia en els nostres cors el desig de realitzar la nostra tasca d’educadors de la millor manera possible, cercant sempre innovadores maneres d’aconseguir-ho.
Teníem el convenciment que aquest havia de ser el nostre tarannà en la construcció d’un món millor per a tothom. D’aquí que en les provinents de les autoritats educatives, es parlava, ara i sempre, de la necessitat de no retrocedir gens en el conreu de l’esperit.
De 1958 a 1964 el moviment Isard va tenir una vida ben activa. L’evolució de la revista però, no va seguir sempre el mateix ritme. Pel que fa al tiratge d’exemplars sí que sempre va anar en augment des dels 40 inicials fins arribar a 350. En canvi la freqüència de sortida es va anar alentint. Dels 8 números que aparegueren el primer curs va arribar a la publicació tan sols d’un número l’any 1964.
