Samuel Gili i Gaya
Lleida, 1892 – Madrid, 1976
Filòleg i gramàtic.
Estudià al col·legi dels Germans Maristes, i cursà el batxillerat a l’Institut General i Tècnic. L’any 1911 es llicencià en Farmàcia per la Universitat de Barcelona, i exercí com a tal durant uns anys. Tanmateix, la seva vocació era la docència fet que el portà estudiar Filosofia i Lletres, primer a la Universitat de Barcelona i després a la Universitat de Madrid, llicenciant-se el 1915.
Mentre cursa els estudis de doctorat, coneix a Ramón Menéndez Pidal, amb qui col·labora al Centro de Estudios Históricos, on l’any 1916 aconsegueix una beca d’investigació. La fonètica fou objecte d’estudi en els seus primers treballs, sota la direcció de Navarro Tomàs. El 31 de gener de 1923 es va doctorar amb la tesis Elementos fónicos que influyen en la entonación castellana.
Paral·lelament, a partir de 1919, també exercirà com a catedràtic d’institut en diversos centres, entre els quals l’Instituto Escuela de Madrid, que cap al 1920 estava iniciant una nova experiència pedagògica. També va ser professor en diverses universitats americanes.
D’entre la seva obra podem destacar: el Curso superior de sintaxis española, Iniciación en la historia literaria universal, Tesoro lexicográfico i Elementos de fonética general. S’interessà també per la llengua i la literatura catalanes: la poesia de Josep Estadella i Arnó, Joan Maragall i Josep Carner; l’any 1932 publicà “Estudi fonètic del parlar de Lleida”, dins la Miscel·lània filològica dedicada a A. Alcover, entre altres.
Va ser membre d’honor de l’American Association of Teachers of Spanish and Portuguese, membre de la Real Academia Española des de 1961 i corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de Letras y Artes de Puerto Rico.
Fonts consultades
