Va desenvolupar la seua carrera al CEIP Jardí de Verdú
Al finals de la dècada dels anys seixanta, i juntament amb un petit grup de docents, repartits per la Seu d'Urgell i Vila-Rodona en defensa de l'escola rural.
Va començar de mestre a Verdú amb 17 anys, i després va ser director. En total, gairebé 50 anys envoltat d’infants.
Va reivindicar el model d’escola rural quan el règim franquista ja tenia llest un document per fer-lo desaparèixer.
Aposta per una escola que el nen pugui viure i comprendre, sense massificacions.
El model va ser parcialment adoptat per la Universitat Autònoma als anys 70 i, actualment, també per alguns centre d’elit.
La Generalitat de Catalunya, el 5 de novembre de 2007, li va concedir el Premi Marta Mata per a professors, en reconeixement a la seva tasca docent en defensa de l'Escola Catalana, i molt especialment de l'escola rural, i el seu impuls a la renovació pedagògica.
El docent reivindica el model pel qual va lluitar: l’“escola vivencial i comprensible”, un espai on l’infant visqui i comprengui l’escola, on se senti a gust, amb uns docents preparats “per ser-ho de debò, que no es limitin a ser tècnics de l’ensenyament, sinó que siguin propers a l’alumne” i amb “més coneixements professionals de com treballar i atendre la persona humana”
La donació recull tant material didàctic com reculls de premsa, documents relacionats amb els Moviments de Renovació Pedagògica o l'evolució del secretariat de l'escola rural, entre altres.
Tous, que ha desenvolupat la seua carrera al CEIP Jardí de Verdú, va rebre el premi Marta Mata d'Educació de la Generalitat l'any 2007 en reconeixement al seu treball a l'escola rural catalana.
Data d'ingrés: 2014
Donació mitjançant conveni entre Joan Lluís Tous i la Universitat de Lleida el 17 d'octubre de 2013, dins el marc del programa de Coordinació dels Estudis i la Innovació de l'Escola Rural (CEIER).
Escuela y República : cuaderno de una maestra rural per 
Feina d'educar : relats sobre el dia a dia d'una escola per 
Aprender y enseñar en educación infantil per 
Historia ilustrada de la escuela en España : dos siglos de perspectiva histórica per (...) Por ello, no nos puede extrañar que en 1900 exactamente el censo general nos indique que el 63,5 por ciento de los espanyoles era analfabeto.
El infeliz maestro de la escuela de Sabejarnos !ha muerto de hambre¡ Gozaba la enorme cantidad de 250 pesetas de sueldo anual, y se le adeudaba un semestre. Se dice además que parte de la família del maestro ha muerto tambien de hambre por la absoluta falta de recursos. ¿Cabe mayor escándalo?
(Unión, 2 de febrer de 1890)
Estrategias y recursos didácticos en la escuela rural per 
Educación física para la escuela rural : singularidades, implicaciones y alternativas en la práctica pedagógica per 
Historia y escuela: la escuela como objeto de estudio de la historia enseñada per 
Mare de Déu, quina escola! : els mestres contra Franco per 
El Legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI per 
Frato : 40 anys amb ulls d'infant per 
Pasión por enseñar : la identidad personal y profesional del docente y sus valores per 
La Escuela como máquina de educar : tres escritos sobre un proyecto de la modernidad per 
Escola i creativitat : experiències pedagògiques per 
Per què als nens no els agrada anar a l'escola? : les respostes d'un neurocientífic al funcionament de la ment i les seves conseqüències a l'aula per 
L'Educació intel·lectual, moral i física per 
Qui ha d'ensenyar a qui i altres articles pedagògics per En el primer tercio del siglo XX, con el despegue industrial definitivo, Cataluña desarrolló una gran sensibilidad hacia los problemas educativos, sobre todo en las ciudades, contando muy pocas veces con la ayuda del Estado.
Es la época de la denominada “renovació pedagògica de Catalunya”.
“... En la vida del magisteri català Barcelona i la resta de Catalunya constituïen dos mons a part, fenomen que s’explica, més que tot, pel contingent enorme de mestres forasters que han envaït sempre la capital. Per això aquesta i els seus polítics ignoraven el valor i la realitat del magisteri català...”
Alexandre Galí
... Es dóna a entendre que la renovació pedagògica a Catalunya es va ordir només a Barcelona i des d’allí va irradiar a les altres comarques catalanes. Amb tot, després de les investigacions de Josep Pallach i d’Alexandre Galí, es fa difícil d’admetre aquesta reducció. Fins i tot hi ha qui creu que aquest moviment de reforma va iniciar-se a les comarques perifèriques, i que posteriorment va confluir al Cap i Casal, on hi havia institucions i medis que recolzen, unificaren i ampliaren les iniciatives de renovació de l’escola primària.
... El moviment de reforma tenia subjacent un programa. D’una banda calia un millorament del bagatge intel·lectual i pedagògic dels mestres, (...) calia, en definitiva, una profunda renovació pedagògica. Simultàniament, però, reivindicaven millores socials, professionals, calia una dignificació social del mestre i de l’escola.
Els mestres volien intervenir en la política educativa. Tot plegat, doncs, en consonància amb els corrents europeus contemporanis. S’aconseguí, certament, crear un clima col·lectiu d’entusiasme, d’il·lusió.
Batec és el nom que grups de mestres de Catalunya, van donar a la seva organització, de caràcter escolar, sense normes prefixades per desenvolupar-se. Eren tertúlies amb significació i serietat.
Antonio Benaiges. 1935
Ajudaren a la formació i a la cohesió del moviment renovador del grup Batec l’inspector de Lleida, Herminio Almendros amb la difusió d’experiències de la Institución Libre de Enseñanza. El grup de mestres Batec defensafa l’escola laida, única i la coeducació.
Juan Esclasans, 1935
Alexandre Galí ens parla d’una vertadera <<aristocràcia de mestres>> amarats de la necessitat de dignificar la professió de mestre, de mentalitzar el poble que només una educació millor i exigent aixecaria el país de la seva postració.
No és convenient que les escoles preparin el ferment que ha de renovar tota la massa social, per elevar-ne el nivell de finor i sensibilitat?
Josep Estalella, 1933
S’havia de tenir cura de totes les dimensions de la persona i no únicament dels continguts intel·lectuals i de la memòria, com pensàvem que s’estava fent en aquell moment.
No s’havia de pensar en l’alumne sinó en el nen i la nena, no s’havia de formar l’alumne sinó la persona concreta. I aquesta tenia dimensions físiques, racionals, emocionals, socials, polítiques i religioses (o d’obertura a la transcendència). Totes havien de ser presents en la formació i en l’activitat del col·lectiu de la renovació.
