<<Fabra va endegar un model de llengua participatiu, on tots els parlants s'hi sentissin representats>>
En una llengua farcida d’interferències, calia pouar en la llengua antiga i triar els elements més adequats, per retrobar la genuïnitat i l’esperit de la llengua. I també calia girar els ulls cap als dialectes incontaminats per formar un corpus viu i respectuós tant amb el català central -el menys “dialectal” dels dialectes- com amb els altres dialectes.
(Joan Veny. lingüísta dialectòleg)
Segons el parer del filòleg David Paloma, fins a l'arribada d'en Fabra, el model de referència era sempre el llatí i el castellà.
Les gramàtiques catalanes del segle XX seguien els manuals escolars corrents en llengua castellana.
Fins que va arribar Pompeu Fabra
L’obra gramatical i etimològica de Fabra –fins i tot la seva gramàtica de la llengua francesa, llengua endimoniada- té una atracció evident perquè és clara, tot el que pot tenir de clara i fàcil una esquematització d’una aridesa tan acusada. Del conjunt d’aquesta obra, d’una qualitat uniforme molt elevada, triaria les Converses filològiques, aquests petits articles radiants de claredat, saturats de coneixement i d’una accentuada manera –com el seu nom indica- col·loquial. I els triaria, no perquè la seva escriptura sigui diferent del conjunt de l’obra, sinó perquè tenen una cosa de pàlpit indefinible que em suscita, d’una manera molt viva, el seu record físic, humà.
El compromís de Pompeu Fabra amb la divulgació de la normativa el va dur a elaborar material didàctic perquè els catalans poguessin aprendre-la bo i practicant.
És possiblement l'obra més emblemàtica de Pompeu Fabra, el títol complet de la qual és Diccionari general de la llengua catalana. Durant molts anys, i de manera popular, se'l va conèixer com el Diccionari Fabra.
Es va publicar el 30 de novembre de 1932 i l'editor va ser López Llausàs. Aprofitant aquella primera edició, l'editor va fer públiques algunes opinions sobre el Diccionari: un "instrument de cultura" (J. Aguadé), una "obra científica i bella" (J. Bofill), un "llibre de capçalera" (J. Cabot), una "veritable obra d'art i de ciència" (C. A. Jordana)... El poeta J. V. Foix va arribar a escriure que la lectura del diccionari de Fabra produïa un "delit superior".
La societat catalana esperava el Diccionari Fabra amb un interès creixent, com a mínim des del 1906, després de l'èxit del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i també després que el 1913 s'aprovessin les Normes ortogràfiques. Germà Colon escriu que en aquells moments "hom frisava per disposar d'una obra que fos una guia segura [de l'idioma] per a la utilització de tots els usuaris".
Si llegim el pròleg de la primera edició del Diccionari general de la llengua catalana, veurem que el mateix Fabra escriu que l'any 1923 els treballs de confecció del diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans estaven molt avançats. Ara bé, la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930) va fer alentir la publicació de l'obra.
