No suportava els renecs −deia que empobrien l’idioma i que si en una conversa hi ha un individu que va dient paraulotes, és que no sap què ha de dir− com tampoc les queixes i la gent set-ciències. Precisament, un dels seus amics més íntims, Josep Maria de Sagarra (amb qui va compartir moltes vivències i inquietuds), era una de les persones que més renecs deia. Aleshores, Fabra li deia: “Sembla mentida que sigueu noble per tots quatre costats, per la banda del pare i per la banda de la mare, i que digueu aquests renecs”, i en Sagarra responia: “Què voleu que us digui, Fabra; de vegades, un “cony” ben col·locat soluciona moltes coses!”.
Fabra tenia la seva biblioteca al segon pis de la casa de Badalona, zona en què podia gaudir de més silenci i tranquil·litat. Quan van exiliar-se van haver d’abandonar tots els llibres allà. Mesos més tard van entrar-hi i un general cridava “¡Abajo la inteligencia!”, mentre tirava tots els llibres i les prestatgeries de la llibreria des del balcó. Quan ho van tenir tot daltabaix, van cremar-ho al mig del carrer.
Alguns havien comparat Fabra amb el personatge de Sherlock Holmes, ja que a més de fumar a pipa, s’avenia molt amb els anglesos, “era molt anglesat”, diu la seva filla Carola. Va fer algunes estades a Anglaterra per feina abans de casar-se, s’hi estava un mes o dos i després tornava. Allà va conèixer a Bernard Shaw i van fer-se amics. Les darreres vegades que anava de visita s’allotjava a casa seva, i compartien tertúlies amb escriptors i intel·lectuals anglesos, lords i marquesos.
Pompeu Fabra, el meu pare / records personals de Carola Fabra per Pompeu Fabra també parlava amb la gent obrera. Dos dies a la setmana visitava un pescador, popularment conegut com en “Xarxes”, per aprendre el nom dels estris de pesca. També anava a veure un pagès, a Sant Fost de Campsentelles, per conèixer el nom de les eines de la terra. Com que sabia tants idiomes −català, castellà, anglès, francès, romanès− Carola Fabra assegura que per casa seva, quan hi havia congressos, havien passat tots els filòlegs d’Europa. El plat que acostumaven a oferir-los era el rap a la marinera. Fabra no cuinava mai, però li agradava menjar, era tot un gourmet.
La família va residir la major part del temps a Prada de Conflent durant deu anys aproximadament, fins al 1948, en què Fabra va morir. Allà també hi vivien els Alavedra, els Guarro, en Francesc Pujols, en Moraguetes i molts altres; era també terra catalana. A Prada s’ho van passar bé, “no menjàvem, però rèiem”, comenta Carola Fabra. En aquell moment el mestre va rebre l’import d’un premi que donava el govern francès als savis d’Europa, una quantitat important que va permetre’ls-hi viure durant un temps. Durant aquells anys a Prada Fabra treballava en l’ampliació del Diccionari.
Pompeu Fabra va ser un gran aficionat de l’excursionisme (va ser soci del Centre Excursionista i va ingressar-hi poc després de ser fundat). “Em penso que he recorregut Catalunya tot sol”, deia. De més gran li agradava anar de càmping quinze dies a l’agost. Com que la dona i les seves filles preferien no acompanyar-lo, hi anava amb Pere Arnalot (deixeble i col·laborador seu) i amb amics com Josep M. de Casacuberta o en Nicolau d’Olwer.
Pompeu Fabra va ser un home discret i alegre; deia que “no concebia la persona sense sentit de l’humor”. Era aficionat a la música clàssica i a l’art, fumava a pipa i escrivia sempre a mà, i no va deixar-se enlluernar per les pessetes ni la política. Va morir el dia de Nadal de l’any 1948. Abans li havien fet un homenatge a Prada amb motiu dels vuitanta anys en el qual van assistir intel·lectuals de tot arreu de França, molts d’ells exiliats, i també gent del govern. En el seu enterrament sonava música de Bach interpretada per Pau Casals.
Abans de la guerra Fabra freqüentava les tertúlies a l’Ateneu, a l’època, sobretot a l'època de “L’Avenç”. Allà es trobava amb en Sagarra, en Francesc Pujols, en Bofill i Mates, en Bofill i Ferro, en Moraguetes. Carola també l’havia acompanyat alguna vegada, quan el seu pare li deia: “Vine a buscar-me a l’Ateneu, que riuràs una estona!”. La tertúlia sempre començava de la següent manera: arribava en Sagarra, dedicava un quart d’hora a totes les xafarderies de la setmana: senyores i amants de Barcelona, amants i senyores, ja que coneixia la gent aristocràtica de tot Barcelona. Quan havia acabat, començava la tertúlia general, en què es parlava de tot.
Fabra va formar part d’un govern català a l’exili, quan en Josep Irla era president (1940–1954). No parlava gaire de les ocupacions del càrrec ni de les activitats polítiques que se’n derivaven. Carola constata que no hi anava massa de gust, a les reunions, i que segurament ho feia perquè se sentia amb l’obligació moral d’anar-hi. Quan hi havia consell anava de Prada a París amb tren i, a vegades, s’hi estava set o vuit dies. Així doncs, malgrat no interessar-se gaire per la política, durant els últims anys, i segurament condicionat per les circumstàncies, va involucrar-s’hi.
