Capri. Per morir-se de riure (L'humor a la llengua): Tastet de monòlegs d'en Capri

   “L’amor se’n va, però ella es queda”: una de les sentències més celebrades de la filosofia capriana que apareix en aquest gran monòleg de “El casament”

     I aleshores jo vaig donar un cop de puny sobre la taula i l’endemà me’n vaig anar a veure una casa d’aquestes que venen cotxes per veure si solucionava el problema. Entro i dic: “Déu lo guard, voldria un cotxe”. “Oh, l’ha de sol·licitar”- em va dir. “Oh, carai, doncs, què estic fent jo aquí”. Diu: “No, home, no es posi nerviós, home, l’ha de sol·licitar per escrit, no es preocupi, no demanem grans coses”.

   Sento molt lo que vaig a dir, però avui, avui els xavals estan més desorientats que un turista a Hospitalet. No saben per (a)llà on van! Sí, sí, sí, sí, ho sento però és aixís mateix. Estan desorientats, després que els pares fan uns grans sacrificis per donar-lis una carrera, aleshores surten lo que se’n diu vulgarment per petaneres. No saben ni lo que volen, voler fer cine..., volen pintar..., tot menys seguir la carrera, volen tocar la guitarra.

   Que no sap que la tia Amèlia va a missa de sis, perquè és la única missa que no passen la safata, home?

   A més a més, jo ara amb la mena de feina que tinc..., apa, agafa el micro i la, la, la, la, la que les figues són verdes, home, no home, no. A més, nosaltres quan entrem en una casa, hem d’estar tristos... Hem d’entrar fumuts. 

   L’altre dia mateix l e..., posem per cas jo vaig anar a una primera comunió. La primera comunió abans era una cosa sèria, doncs els els... la gent anava a l’església a la primera comunió, doncs la gent aquesta vegada a l’església érem: el que feia la primera comunió i quatre o cinc més, persones, no hi havia ningú.

imatge Youtube

   Mare de Déu, Mare de Déu Senyor. Estic malament. Estic molt malament A veure el pols, perdoneu a veure el pols: trenta-sis, trenta-set i trenta-set, setanta-quatre. Ja hi som! Dues pulsacions més que fa una hora. Clar que també ara m’he menjat una botifarrota amb mongetes i potser això m’ha fumut aquesta sotragada. Però, vaja, no deixen de ser dos pulsacions més i això a la llarga mata, sabeu? Ai, Senyor, i sempre aixís, i vostès diran: “Ai, i per què no va a veure el metge?” Els metges, casibé cada dia els veig tots els metges, els metges no serveixen per res i perdonin, oi, si hi ha algú que m’escolta, però els metges, esss, moltes vegades, res de res.

      No, home, no, de veritat, home, a mi les pel·lícules de l’Oeste em distrauen, home. Ja ho sé que sempre passa el mateix, oi? Sempre el mateix decorat, allò del Saloon, amb dos os, com si fos un gran salon i és una sala al fi i al cap. Però, bueno, d’això n’hem de prescindir

     Jo no he vist una cosa més exigent que els homes, sobretot quan es tracta del matrimoni. Escolteu, no estan mai contents, no saben el que volen. L’un que si és que jo voldria que els ulls, els tingués aixís, [...]

     Senyors, volen fer el favor de començar la pel·lícula que ja en tenim prou de tràiler”. La gent callen, se’n van, se’n van amb el cap abaixaat, perquè hi ha algúú, allà al radera, es posen a les últimes files, que són els savis que diuen: “Ai, Senyor, no ho han entès aquests..., desgraciats. «Esto es cine»”. I no diuen res més, no et donen més explicacions, «Esto es cine»”. Ah, ah, ah, ah, és clar, no els hi pots dir que siguin titelles, perquè tenen raó, de cine ho és.

Re(s), home, re(s), a més, mireu, si en van de malament les coses, l’altre dia un pobre botiguer, un amic meu, que ja feia temps ja que no feia un ral de calaix, oi?! Ja indignat va posar a la porta el següent lletreet: “Si no veniu comprar d’una vegada, demà liquido totes les existències, incluida la meva!”

   I els ioogueees , aquests que es passen els dies cargolats de cames , cames enlaire, abans ens deien que això feia pujar les sangs al cap. 

Mireu, l’home que treballa, arriba a casa cansaat. L’home que ve de no fer res no hi arriba mai a casa cansat, li és igual. No, no, home, si del treba... què? de què? què? Del treball vénen els accident laboraals.

   Nois, eh, sento dir-ho, però el nostre país és un país difícil d’arreglar. I ho sento però... és aixís. Entre d’altres coses perquè tenim un defecte i és que mengem massa, al dir mengem massa també vull dir menjo.

   Senyors, sóc un fracassat en aquest món menos gàbies de grills i rellotges d’esquena ja ho he fet tot. Ara m’he convertit en inventor però no trobo capitalista. Jo no sé si s’amaguen o què passa però no en trobo. No tinc més remei que anar a parar als bancs, encara que als bancs quan els hi demanes diners semblen bancs de pedra. Ah, ja ho veig que tinc aquí, a veure, telefonarem al senyor..., a veure, d’això, vint-i-dos, vint-i-quatre, vint-i-sis, això, emmm.

-Ah. Ah. Que és el banc?

-Escolti, eh..., sóc l’Amadeu. -L’inventor

Minyona​: Bon dia.

Senyor: Bon dia, bon dia, bon dia, digui, digui.

Minyona: És vostè la senyora de la casa?

Senyor: No, no, no, no, jo sóc el senyor, el que passa és que surto del bany i encara vaig amb el batí, doncs, vostè m’ha confós però no, jo sóc el senyor, vaja, si no mana una altra cosa, oi? Bé, i i què vol? Què vol vostè? Què vol?

Minyona: He vingut perquè m’(he) enterat que vostès estan sense minyona.

   “Rebent, sempre rebent, a tort i a dret a tort i a dret, les garrotaes. Rebent, sempre rebent. Sóc gamarús, sóc gamarús i me’n alegro, la vida és un desastre, el món està perdut, la vida és una gaita que quan es bufa sembla un embut, però jo sempre rebent, sempre rebent a tort i a dret, a tort i a dret les garrotaes, a tort i a dret. Sempre rebeeeeent!”

   És clar, alguna exportació o altra hem de fer, nois. Si no podem entrar al Mercat Comúú, almenys entrem a la fossa comú i tirem mà de lo que hi hagi i cap a l’altra banda, que no ho enteneu?

   Una dona que té vuitanta anys, que només té una dent, que vol dir que només té vuitanta anys aquesta dent també, que li ha treballat tota la vida desinteressadament, aquesta dent! Doncs, jubila-la, aquesta dent! Doncs, no, ella tot el dia, noi, amb aquella dent, que en fa de feina! Allò és un túrmixxx. A vegades, a vegades, creieu que jo no sé com s’ho fa... Té tota la boca plena de menjar, esperant turno només perquè li toqui la dent!