Llicenciada en Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual, i doctora per la Universitat de Lleida. És catedràtica d'Ensenyament Secundari i professora associada del Grau de Comunicació i Periodisme Audiovisuals de la Universitat de Lleida.
Ha publicar diversos articles sobre diverses temàtiques: "Catalan Political Humor: Criticism and Self-Criticism", a la Israeli Journal of Humor Reserach (Serés, Viana, 2014); "Els Monòlegs de Joan Capri Amb l'aigua al coll" (1990) o la temptativa de portar els monòlegs a la televisió", a la revista Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi (Serés, Capdevila, 2016); "Suspiros de España" (1974), un espacio de protesta disimulada" a Nuevas realidades en la comunicación audiovisual (Serés, Visa, 2017).
L'any 2014 presenta la seva Tesi Doctoral "Els monòlegs de Joan Capri: Un humor de frontera. Entre la tipificació i la personalització".
Enguany Edicions de la Universitat de Lleida ha publicat el seu llibre "Capri. Per morir-se de riure".
Sens dubte, el monòleg s'ha convertit en un gènere popular gràcies a la televisió. Tenint en compte que és Buenafuente qui inicia la popularització del monòleg en le programa Sense títol, emès per TV3 (1995-1998), i que després l'exporta a altres televisions, pensem que no es pot obviar la influència de Capri en tot aquest procés que ha experimentat el gènere i que no li ha estat prou reconeguda.
Certament els monòlegs de Capri són espectacles i, en consequència, tenen una tradició en les arts escèniques. És en aquest sentit que ens remetem als espectacles de varietats habituals a principis del segle XX, que estaven plens de números difeferents amb intermedis humorístics, en què el monòleg podia aparèixer com a recurs per fer riure; però també a les d'algunes peces humorístiques curtes dels "fi de festa", que servien per festejar que s'havia arribat a les cent representacions. Però l'espectacle humorístic no era exclusiu dels teatres, i, de fet, dels anys fint fins a 1953 proliferaren a Barcelona tavernes, anomenades "caus d'art", amb actuaciones de suposats artistes que feien rapsòdies, explicaven acudits o ballaven flamenc.
Hipocondríac recalcitrant, pessimista endogen, malhumorat i gasiu són mots que defineixen no tan sols Joan Camprubí, sinó també el reguitzell de personatges que l'acompanyen en els seus monòlegs. Com ja hem vist, Capri tracta en els monòlegs costums col.lectius significatius de la seva època i realitat immediata, la societat catalana dels anys seixanta i setanta, i hem remarcat també que la voluntat tipificadora d'objectiu moral hi té sentit perquè la seva é suna societat que se situa en una nova etapa, que enceta una nova fase d emoderniat, amb uns costums nous que Capri avalua a través de la sàtira.
La Tesi doctoral de la professora Teresa Serés, té com a objectiu axial estudiar els monòlegs de Joan Capri a partir de diferns dimensions i perpectives (pragmàtica, sociològica, semiòtica, discursiva, etcètera). Amb aquesta aproximació multidisciplinar es defineix, en primer lloc, el monòlge com a gènere i l'empelt en la tradició costumista al costat d'una visió personal, que explica pel camí cap a la personalització que comporta la tardomodernitat. D'altra banda, s'hi descobreix com hi conviuen un seguit de tipificacions amb motius marcadament tardomoderns, com la psicologització del cos o l'aposta humorística caracteritzada per l'espectacularitat dramàtica realista, l''(auto)paròdia!, la naturalitat i la pretensió de sinceritat. Altrament, s'hi analitza com l'estructura còmica dels monòlegs es conforma a partir de mecanismes basats en la contrposició de ppatrons o com la dissociació posa al descobert aquells aspectes de la societat tardomoderna sobre els quals l'humorista vol expressar el refús. Finalment s'investiga com els monòlegs de Capri han arribat fins als nostres dies a través de la televisió o de la versió teatral.
