Vallverdú va participar l'any 2017 en les postals literàries de la Institució de les Lletres Catalanes amb una frase extreta de El viatge del Dofí Rialler: "Tu i jo sabem que la riquesa més gran de l'ànima són els sentiments".
Aquests sentiments són el fil conductor d'aquesta exposició estructurada en sis àmbits:
De petit Josep Vallverdú va tenir una relació estreta i constant amb la família per part de pare, resident a Sant Martí de Maldà. Allí passava els estius amb la companyia del seu avi, home de dretes amb idees absolutes i radicals. Aquest li va transmetre la passió per la naturalesa a través d'excursions a la muntanya, sortides a caçar i la tècnica de l'hort, afició que Vallverdú va continuar mentre va viure a la casa de l'Espluga de Francolí.
A l'exposició podem veure-hi un poema que es titula L'hort, extret del poemari A ull nu, on parla de l'hort del seu avi a la vall del riu Corb i de la seva mort: "Va venir que l'hort i jo vam quedar orfes: el padrí havia mort en primavera a la seva, nostra casa pairal, sobtadament enfredorida". Acompanyen els versos una imatge de Vallverdú conduint un carretó al seu hort.
La seva família més propera, el pare, la mare i la seva germana, també van ser importants. Del pare va aprendre la vida crítica i la noció del deure, de la mare en destaca la sensibilitat.
Amb la germana, la Montserrat, eren pols oposats. Aficionat al dibuix, la retrata en carbó l'any 1944, il·lustració que queda recollida a Camp de Mart (només una estrella), un dels seus dietaris. A l'exposició podem veure aquest retrat al costat d'un suplement cultural encapçalat per imatges de Vallverdú. A la primera de ben jovenet i acompanyat per la seva germana; a la segona el dia de la Primera Comunió; a la tercera acompanyat per la Isabel Arqué en la seva època de festeig.
També l'Eloi, el seu únic fill, té un espai en aquesta mostra. Dos poemes el fan protagonista dels pensaments i sentiments de Vallverdú. A Fill fa un retrat de la infantesa de l'Eloi, on l'autor el defineix com "esqueix de mi" i el reconeix tal com és: "fidel al seu ritme".
Als versos titulats Visita, del poemari Aragalls, la narració es trasllada al present, a l'alegria que li generen les visites de l'Eloi així com a la consciència del pas del temps per als dos: "Viu molts anys, fill, i, ni que perdis la memòria de mi i de tot vincle, jo seré amb tu. Més tard, en generosa terra, reposaran juntes la teva i meva cendres".
Josep Vallverdú coneix Isabel Arqué, qui serà la seva primera dona, mentre estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, als principis dels anys 40. A la universitat formen part del mateix grup d'amics on també hi ha Frederic Roda, Antoni Badia i Margarit, Pere de Palol, Josep Triadú i Josep Palau i Fabre.
Compromesos des de l'any 1945 es casen el 1952. D'ella en destaca la seva intel·ligència, el seu seny i les seves idees clares. Va ser la seva companya de vida durant 60 anys i amb ella tingué el seu únic fill, l'Eloi.
A l'exposició hi podem veure una fotografia del dia de la seva boda mirant-se somrients, imatge que forma part del Fons Josep M. Aloy, acompanyada d'un poema extret del poemari Argila, escrit pocs dies després de la mort de la Isabel.
L'any 1956 Josep Vallverdú va traslladar-se a la capital de la Noguera per fer de professor a l'Institut de Balaguer. Allí el matrimoni Vallverdú Arqué coneixen l'Antonieta Vilajoliu i el seu primer marit, Josep M. Monill, de qui van fer-se molt amics. Després de quedar viuda es casa en segones núpcies amb el científic lleidatà Joan Oró, i segueix la relació d'amistat. Després d'enviudar per segon cop l'Antonieta es trasllada a Barcelona, però segueixen en contacte i després de la mort de la Isabel decideixen casar-se.
Així ho explica el propi Vallverdú "Tenim una capacitat gran d’estimar: es pot morir la persona que estimes i que tu vulguis seguir estimant. Als 89 anys em vaig tornar a enamorar i em vaig casar amb l’Antonieta".
A l'exposició hi ha també un espai per aquest amor de maduresa. Hi trobem la dedicatòria del poemari Atresorat silenci, breu però sentida, "No somiïs la vida, viu el somni. Per a tu, Antonieta". També una fotografia i una portada de la publicació La Mira on parla de les 62 cartes per a canviar la vida que va enviar a l'Antonieta per conquistar-la. La primera del juliol de 2012, el desembre del mateix any es casen i comença la seva vida a Balaguer, lloc on tot va començar.
