Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot, 1924- Barcelona, 2007)
Fill de d'Antoni Bolòs i Vayreda, farmacèutic botànic, va continuar la tradició familiar, però no des de la vessant farmacèutica sinó des de l'estudi les ciències naturals.
S'especialitzà en florística i geobotànica dels Països Catalans i també de les regions mediterrània i macaronèsica.
Oriol de Bolòs va ser professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i va escriure al voltant de 200 títols entre llibres, articles i col·laboracions en obres col·lectives. Entre aquests, cal destacar Flora dels Països Catalans (1984-2001), un esforç per registrar exhaustivament el coneixement acumulat fins al moment en aquest àmbit que va dirigir amb Josep Vigo Bonada.
Deixeble de Pius Font i Quer, va dirigir l'Institut Botànic de Barcelona entre 1967 i 1984, i va ser president de la Secció de Ciències Biològiques de l'Institut d'Estudis Catalans entre 1989 i 1992. Fou conseller de la Institució Catalana d'Història Natural i membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de la Comissió Fitosociològica Internacional. Entre altres guardons, rebé la Medalla Narcís Monturiol (1982), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) i el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1994).
Quan Oriol de Bolòs era petit, uns set anys, va tenir una infecció que el va fer estar al llit tot un any. Durant aquell temps d’immobilitat li va anar augmentant la il·lusió de poder córrer per les muntanyes i estudiar els boscos i les plantes. Ja sabia d’abans que volia ser botànic i és que, a més, el temps de repòs que li possibilitar bones lectures que li accentuaren l’instint de recerca i la curiositat pel coneixement.
Anys més tard, influenciat pel seu pare que era farmacèutic i conservador d’herbaris de l’Institut Botànic, va estar en contacte amb les figures més importants de la botànica catalana. I és que ja d’adolescent, treballà a la farmàcia del seu pare i s’endinsà en la literatura botànica de nivell. Va llegir obres com la Geobotánica d’Emili Huguet del Villar o la Végétation de la moitié orientale des Pyrénées, d’Henri Gaussen. A partir de 1942 estudià a la Universitat de Barcelona la carrera de Ciències, que acabà el 1947 i obtingué la llicenciatura de Ciències en 1948, secció de Naturals, amb premi extraordinari. El doctorat el feu a Madrid al 1950, amb una tesi sobre la vegetació del Montseny i quatre anys més tard es va casar amb Margarida Masclans i Aleu, filla d’un botànic.
Amb una base tan ferma sobre coneixement de la natura i la seva trajectòria posterior, el Dr. Bolòs esdevé un gran conservador de la natura. Va escriure molt sobre la protecció i la gestió del medi natural. Com a exemple, el seu treball publicat “L’excursionista i la conservació del paisatge vegetal (Muntanya, 652: 176-181), l’any 1970.
Formà part, com a directiu, d’entitats conservacionistes, com la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural - DEPANA, en la qual col·laborà amb la màxima disponibilitat en els objectius de protecció de la natura, amb els quals estava plenament identificat.
Deixeble de Pius Font i Quer, va dirigir l'Institut Botànic de Barcelona entre 1967 i 1984, i va ser president de la Secció de Ciències Biològiques de l'Institut d'Estudis Catalans entre 1989 i 1992. Conseller de la Institució Catalana d'Història Natural, fou membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de la Comissió Fitosociològica Internacional. Entre altres guardons, rebé la Medalla Narcís Monturiol (1982), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) i el Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (1994). El 22 de març de 2007 morí a la ciutat de Barcelona als 83 anys.
Referències biogràfiques:
Oriol de Bolòs: selecció d'imatges
Procedència: arxiu família Bolòs
