Les fibres vegetals són conjunts de cèl·lules allargades i de parets gruixudes que es caracteritzen per tenir una gran resistència mecànica. Essencialment, estan constituïdes de cel·lulosa, però també hi són presents altres substàncies com la lignina i l’hemicel·lulosa. Per tant, funcionalment, estan vinculades a la sustentació de les plantes. Depenent de l’hàbitat i la funció que realitzen les fibres en el vegetal aquells components químics tenen proporcions diferents. Així quan les fibres contenen major quantitat de cel·lulosa que no pas de lignina resulten ser més flexibles (jonc, boga, espart, lli) o bé subministren lleugeresa quan són curtes i embolcallen les llavors a fi de facilitar la disseminació. Contràriament, aquelles fibres on la proporció de lignina és superior a la cel·lulosa esdevenen més rígides i resistents (vímet, avellaner, canya).
Les fibres més emprades pels antics artesans i menestrals són les derivades de les tiges -floema— (lli, cànem, jute), fulles (espart, atzavara) o dels fruits (cotó, miraguà). La majoria de les plantes que antigament donaven fibres de qualitat i eren molt apreciades s’obtenien del seu cultiu, però localment també se n'obtenien mitjançant la recol·lecció silvestre.
En el món de les fibres vegetals, la principal i més antiga innovació que va permetre als humans aprofitar les fibres vegetals va ser un descobriment essencial. Poder separar les fibres individuals de les altres cèl·lules a les quals estaven associades, i utilitzar-les per filar o trenar.
De les fibres de les quals es té notícia del seu ús més antic, són les procedents del lli. El registre es remunta a vuit mil anys enrere. Això suposa quasi un mil·lenni abans de la domesticació de l’ovella i quasi tres mil anys abans que s’obtingués la seda o el cotó.
El lli Ja es cultivava a l'antic Egipte allà pel segle IV a. C. S'utilitzava per a la fabricació de peces de vestir, a més de per a la momificació. Moltes de les mòmies egípcies que es conserven als nostres dies segueixen portant embenats de lli.
Arribats a aquest punt i coneixent el ventall d’espècies subministradores de fibres, podem fer un pas més endavant i endinsar-nos a les seves aptituds per elaborar objectes. Certament, podem diferenciar dos conjunts de fibres vegetals. Per una banda, aquelles que es poden filar i aquelles que no.
La diferència entre tots dos conjunts és la possibilitat o no d’elaborar un fil. Si del conjunt de la fibra vegetal som capaços d’extreure un bri o un petit feix de fibres, tibar-lo i alhora subministrar-li una torsió perquè restin unides entre si, ho haurem aconseguit.
Un sol fil ja és útil. Amb ell poden fer accions que amb la fibra únicament no es podien fer. Amb el fil degudament processat es podran unir més fils i generar un teixit o bé ajuntar dos objectes. Amb l’ajut d’eines accessòries, encara que senzilles, es guanyarà més eficiència. El descobriment de la filosa i el fus ho van permetre.
El resultat final és clar, si una fibra vegetal és susceptible d’esdevenir un fil, es podrà filar, és a dir, reunir diversos brins de fibres i obtenir un fil continu. Tibar i torçar és la solució. Com més torsió o voltes per metre de longitud tingui el fil més resistent serà al trencament, però també serà més rígid.
En definitiva, les plantes subministradores de fibres que es poden filar es podran teixir, això és, esdevindran un teixit o tela, seran ‘fibres tèxtils’. Aquelles que les característiques de les fibres no ho permeten no ho seran, i formaran part del conjunt ‘fibres no tèxtils’.
Només un reduïdíssim nombre d’espècies ens proporcionen fibres útils amb les quals poder elaborar artesanalment objectes per a usos diversos. Cadascun d’aquests objectes guarda gelosament un procés, de vegades complex, d’obtenció de la fibra, però també cal tenir en compte l’habilitat de l’artesà, la satisfacció de l’usuari i la bellesa intrínseca del disseny. Són especialment destacades per a usos etnobotànics ben diversos les següents:
| Obtingudes de les tiges | ||
|
||
| Obtingudes dels fruits | ||
|
Cotó (Gossypium sp)*. Acompanyen la llavor Cocoter (Cocos nucifera). S’obtenen del mesocarpi Miraguà (Ceba pentandra). Acompanyen la llavor * Susceptibles d’esdevenir fibres tèxtils |
||
| Obtingudes de les fulles | ||
|
L’obtenció de fibres naturals d’origen vegetal requereix un procés llarg i complex per fer-les idònies pel treball posterior. Les plantes que les contenen poden procedir de la recol·lecció silvestre, però si la fibra té molt interès, pot resultar ser més útil cultivar-les. Això facilita no només l’obtenció de grans quantitats de fibra vegetal sinó també l’arrencament o la sega.
El procés artesanal que se seguia històricament era el següent:
Procés general d’obtenció de fibres vegetals, exemplificat amb les fibres de lli
Un cop recol·lectades, calia airejar plantes a fi d’evitar que puguin veure’s afectades per fongs i les fibres es fessin malbé. Se solien estendre a l’aire lliure durant uns dies. Posteriorment, es posaven en remull en basses o en aigua corrent a fi de flexibilitzar les fibres. Allí podien romandre més o menys dies depenent de l’espècie vegetal i de les característiques dels seus teixits. Finalment, s’estenien al sol per assecar-les a fi d’isolar les fibres útils de la resta no aprofitable; es picaven o matxucaven. Així s’obtenia la fibra vegetal bruta. Per obtenir-ne el fil era necessari encara un tractament posterior.
