Les fibres vegetals són conjunts de cèl·lules allargades i de parets gruixudes que es caracteritzen per tenir una gran resistència mecànica. Essencialment, estan constituïdes de cel·lulosa, però també hi són presents altres substàncies com la lignina i l’hemicel·lulosa. Per tant, funcionalment, estan vinculades a la sustentació de les plantes. Depenent de l’hàbitat i la funció que realitzen les fibres en el vegetal aquells components químics tenen proporcions diferents. Així quan les fibres contenen major quantitat de cel·lulosa que no pas de lignina resulten ser més flexibles (jonc, boga, espart, lli) o bé subministren lleugeresa quan són curtes i embolcallen les llavors a fi de facilitar la disseminació. Contràriament, aquelles fibres on la proporció de lignina és superior a la cel·lulosa esdevenen més rígides i resistents (vímet, avellaner, canya).
Les fibres més emprades pels antics artesans i menestrals són les derivades de les tiges -floema— (lli, cànem, jute), fulles (espart, atzavara) o dels fruits (cotó, miraguà). La majoria de les plantes que antigament donaven fibres de qualitat i eren molt apreciades s’obtenien del seu cultiu, però localment també se n'obtenien mitjançant la recol·lecció silvestre.
En el món de les fibres vegetals, la principal i més antiga innovació que va permetre als humans aprofitar les fibres vegetals va ser un descobriment essencial. Poder separar les fibres individuals de les altres cèl·lules a les quals estaven associades, i utilitzar-les per filar o trenar.
De les fibres de les quals es té notícia del seu ús més antic, són les procedents del lli. El registre es remunta a vuit mil anys enrere. Això suposa quasi un mil·lenni abans de la domesticació de l’ovella i quasi tres mil anys abans que s’obtingués la seda o el cotó.
El lli Ja es cultivava a l'antic Egipte allà pel segle IV a. C. S'utilitzava per a la fabricació de peces de vestir, a més de per a la momificació. Moltes de les mòmies egípcies que es conserven als nostres dies segueixen portant embenats de lli.
