Les plantes remeieres han jugat un paper fonamental en la medicina tradicional i la cultura popular de moltes societats arreu del món des de temps immemorials. Aquestes plantes han estat utilitzades durant segles per tractar una àmplia gamma de malalties i afeccions. El saber popular no només va descobrir les propietats medicinals, sinó també les formes de recol·lecció, preparació i administració. Moltes d'elles han tingut també un significat cultural i espiritual, ja que han format part de rituals, tradicions i creences populars.
Malgrat la medicina moderna, l'interès per les plantes remeieres encara persisteix i fins i tot s’ha incrementat en els dos darrers decennis. Això es deu en gran part a la cerca d'alternatives naturals i a la recuperació de les pràctiques tradicionals.
Les plantes remeieres contenen una àmplia varietat de compostos químics que són responsables dels seus efectes terapèutics i que es coneixen com a principis actius.
Aquests principis actius es poden classificar en diferents grups, però cal tenir en compte que la composició química de les plantes medicinals pot ser molt complexa, atès que hi ha mescles de substàncies simples i compostos més elaborats.
Classifiació dels principals components actius
L’eficàcia de les plantes medicinals no solament depèn de la concentració i la presència d'aquests principis actius sinó que també hi ha altres factors a considerar:
La part de la planta que s’utilitza (fulles, flors, arrels, etc.).
Condicions ambientals de l’entorn on viu la planta.
L’època de recol·lecció vinculada a l’estat fisiològic de la planta.
Els mètodes d'extracció i preparació.
En els usos tradicionals de les plantes remeieres, la recol·lecció segueix unes pautes precises, les quals defineixen en gran part la seva eficàcia. En aquest sentit, és molt important destacar la importància del moment de la collita, preferentment a la primavera i l'estiu, quan la planta es troba en el punt més àlgid del seu metabolisme. També, les parts de la planta que s’havien d’utilitzar terapèuticament eren molt importants.
No obstant això, la forma de preparar i administrar el principi actiu contingut en un òrgan vegetal concret sempre ha estat un factor molt destacat.
Formes de preparació tradicional
Infusions i tisanes
Extracció dels principis actius solubles d'una planta mitjançant la seva introducció en aigua bullent, que després es deixa refredar.
Xarops
Preparacions líquides obtingudes per dissolució d'una gran quantitat de sucre en un vehicle aquós el qual pot o no dur principis medicamentosos.
Extractes vegetals obtinguts en fred i per dissolució, amb l'ajut de diversos dissolvents (alcohols, èter-alcohol, vi, aigua).
Són preparats aplicables a temperatura ambient, i que es tornen tous en contacte amb el cos. Estan formats per la droga (el vegetal) i un suport gras, com la vaselina, lanolina, etc.
Pòlvores
Són parts vegetals que han estat reduïdes a fragments molt petits. S'administren dissoltes en un líquid o bé mesclades amb els aliments com ara melmelades o mel.
 |
| Pedani Dioscórides Anazarbeo (c. 40 - c. 90) va ser un metge, farmacòleg i botànic de la Grècia romana, que va practicar la medicina a Roma. |
L'ús de les plantes remeieres té arrels profundes en la història de la humanitat, especialment en les cultures tradicionals que les utilitzaven per tractar malalties. Des de les civilitzacions antigues, com la Mesopotàmica, Egipte o la Grècia clàssica fins ben entrat el segle XX, les plantes han estat la base de molts sistemes mèdics. Fins que no es va desenvolupar a bastament la Medicina i la indústria farmacèutica, les propietats curatives de les plantes es transmetien de generació en generació, principalment a través de l'experiència i el coneixement popular.
Tot i això, com ja s’ha comentat, en l'actualitat l'ús de plantes remeieres ha experimentat un ressorgiment gràcies a la creixent tendència cap a la medicina natural. És cert que aquest ús sovint es complementa amb la medicina moderna, atès que hi ha una major consciència sobre la necessitat de verificar l'eficàcia dels remeis mitjançant estudis científics.
