El suro com a primera matèria és conegut des de temps antics. Fa 3000 anys aC a la Xina i Pròxim Orient sud-est d’Àsia ja utilitzaven el suro per elaborar ormeigs de pesca, la qual cosa suggereix que va arribar a través d’alguna ruta comercial. A l'antiga Roma, al segle IV aC, ja feien taps per cobrir les àmfores que contenien oli o vi. Sempre amb la seguretat que el suro garantia l’estanqueïtat del recipient en segellar-lo hermèticament.
En l’actualitat el 80% de la producció de suro va destinat a l’activitat vinícola. L’altre 20% restant s’aprofita per a usos diversos: construcció, pesca, esports, calçat, mobles, oficina i llar entre altres.
El suro o súber és un teixit secundari de caràcter protector que el presenten diverses espècies d’arbres al tronc, branques i rels. El més gruixut, de millor qualitat i el més utilitzat és el que s'extreu de l'escorça del tronc de la surera (Quercus suber).
A Espanya es produeixen més de 80.000 tones de suro cada any, la qual cosa equival al 30% de la producció mundial, essent Portugal el principal productor. Actualment hi ha unes 600 empreses especialitzades que donen feina regular a més de 200 treballadors, que poden passar a 3000 o més durant el període de l’escorçada (de juny a setembre).
LA PRIMERA LLEVA
La primera lleva del suro o espelagrinat -el primer suro que s’obté s’anomena pelagrí-, se sol fer quan l’arbre adquireix uns 60 cm de perímetre a l’altura del pit (1,30 m d’alçada). Això ve a coincidir al voltant dels 25 anys de vida de l’arbre. Aquest suro pelagrí, té poca qualitat i no es destina a fer taps de suro naturals.
ESCORÇADA
Amb la picassa, una destral de tall corbat, es fa l’operació de la lleva del suro. Primer es fa un tall vertical o clenxa a l’escorça de la surera. Després es traça una incisió horitzontal tant a nivell superior com a nivell inferior a fi de delimitar la panna que s’extraurà. A continuació es pica amb cura per separar l’escorça de la resta del tronc mentre l’operari posa el mànec de la destral per fer palanca. Ja tenim la panna!
LA SEGONA LLEVA
Per a la segona lleva caldrà esperar d’entre 9 i 12 anys (període de temps que s’anomena torn de lleva), segons el territori, que depèn de les característiques del clima i del sòl. El suro que s’obté en aquest torn és més uniforme que no pas el pelagrí, el qual contenia molts canals lenticel·lars i era molt llenyós, però encara resulta ser de baixa qualitat depenent de l’ús que se li hagi de donar al suro obtingut.
LES LLEVES SUCCESIVES
En les lleves successives el suro és més homogeni, amb un menor nombre de porus i ideal per a obtenir-ne taps, l’ús principal pel qual tradicionalment s’ha aprofitat la surera. És el suro de llei femella o de reproducció.
La surera encara podrà ser pelada fins a sis vegades més, sense que minvi extraordinàriament la qualitat del suro extret.
El suro ha tingut i té encara moltes i diverses utilitats:
Fabricació de volanderes o discs de suro natural per a taps (a) i taps de mides i tipus diferents (b).
Flotadors pels ormeigs de pesca (c)
Bols i altres recipients (d).
Ruscos tradicionals per a les abelles (e).
Panells aïllants acústics, tèrmics i decoratius.
Soles de sabates (f) i talons, accessoris per a bosses i paraigua.
Boles de suro per a massatges i ús en fisioteràpia.
Articles esportius (les pilotes de criquet i beisbol tenen un nucli de suro (g)).
Salvavides (h).
Aglomerats, terraris i pessebres (i) (suro pelagrí).
Decoratives.
En els últims decennis el suro s’ha anat incorporant en la indústria automobilística com una aposta a la sostenibilitat. El suro ha entrat a formar part del disseny en els cotxes elèctrics integrant-se en les portes, el tauler de control i seients.
SURER/A O TAPER
Persona que elaborava objectes o complements artesanalment amb el suro. Atesa la importància que des del segle XVIII va començar a adquirir la fabricació de taps, aquest ofici es va anar familiaritzant com a taper i és aquesta la denominació amb la qual es coneix aquest ofici en gran part ja perdut.
En ser el suro un material molt versàtil i fàcil de treballar, el surer o taper artesà tallava les pannes de suro en llesques i les modelava amb el tall. Gràcies al coneixement que tenia de les seves propietats, aconseguia generar taps de mides i formes ben diferents per poder ser utilitzats en ampolles, pots i garrafes. Però també per elaborar un gran nombre d’objectes d’ús quotidià i decoratius.
Fins a mitjan segle XIX la fabricació de taps era totalment artesanal i el negoci de caràcter familiar. Un cop arribava el suro en grans llesques als obradors, es bullia perquè fos més fàcil treballar-hi. S’eliminava la crosta externa dura i es tallaven en llesques de la mida que tindria el tap. Després el tall era transversal i s’obtenien els carracs, la peça de suro de base quadrada. A continuació amb el ganivet se li donava forma amb gran habilitat. Aleshores un bon taper era capaç de fer més de 1000 taps en un sol dia.
Les eines tradicionals del surer o taper són diverses depenent de la feina a desenvolupar. En el moment de l’escorçada, cal considerar el ganivet de surer amb fulla corbada per pelar la surera; la picassa o destral per l’extracció de la panna; i el rasclet per recollir i organitzar les pannes un cop han estat obtingudes. En la fabricació dels taps i el modelat d’altres objectes són necessaris la premsa, el ganivet taper i el torn.
Amb l’arribada de les primeres màquines la feina es feu més senzilla i les llesques eren perforades a la mida i forma desitjades per a obtenir els taps, que després es retocaven si s’esqueia.
BOSQUEROL-A
Persona que vivia i treballava al bosc fent les diverses feines que es concretaven en tallades i aprofitaments forestals. Eren feines que anaven canviant segons la temporada. Les feines es concretaven en tales d’arbres per fusta i llenya, neteges del bosc, elaboració de carbó vegetal, recollida de feixos de branques d’arbusts i arbres, com ara el vímet, per a ser utilitzats per altres oficis com els cistellers, extracció del suro, collita de fruits del bosc i plantes aromàtiques i medicinals.
Era una feina dura, i empraven eines com destrals de diferents mides, serres, pedres per esmolar, cistells, cordes per fer feixos i altres. Les jornades de treball eren llargues i moltes vegades s’havien d’absentar de casa durant molts dies.
Amb el pas del temps, les tasques dels bosquerols es van anar mecanitzant, i tot i que encara hi ha persones que treballen al bosc, la vida ja no és tan austera.
La surera és un arbre perennifoli de fins a 20 m d’alçada originari de la Mediterrània occidental. Té les fulles esparses, dures i amb el marge proveït d’alguns dents espinosos. La surera té la singularitat de formar al tronc i a les branques una nova capa homogènia i flonja de suro després d’haver estat llevada o escorçada. Tot i que la fusta és molt densa i conté abundants tanins, que s’han emprat per adobar les pells i obtenir-ne cuir, el principal aprofitament és el suro. Aquest suro és destinat, majoritàriament, a la producció de taps per ampolles, però té també altres usos.
 |
| Pela de suro a Palafrugell a inicis del s. XX |
El suro està constituït per cèl·lules mortes, impregnades en suberina i tanins, que es disposen en estrats sense que hi hagi espais intracel·lulars. La suberina ha estat generada per un meristema secundari anomenat fel·logen (col·loquialment conegut com a escorpit). Com que l’interior de les cèl·lules ha desaparegut, hi ha petites cambres d’aire i el suro té una densitat molt baixa. Tot això li confereix un seguit de propietats físiques que el fan apropiat per als seus usos.
El suro es caracteritza per la seva lleugeresa, elasticitat, compressibilitat, adherència, durabilitat, impermeabilitat als líquids i gasos i a més perquè químicament és inert i rarament es podreix.
 |
|
- Esquena o tosca [E]: Part del suro que, en contacte amb l'aire, s'asseca i adopta una consistència llenyosa. - Ventre [V]: Part interior del suro que tocava l'escorpit, o escorça mare, quan el suro encara era a l'arbre. - Canals lenticel·lars o porus [C]: tenen per funció comunicar els teixits vius de l'arbre amb l'exterior per facilitar-ne l'oxigenació. Les lenticel·les són actives durant diversos anys i els canals lenticel·lars en són els seus rastres. - Venes o línies [L]: Les cèl·lules formades a la primavera (període de creixement ràpid) són altes i de parets primes; en canvi les de tardor són més baixes i de parets més gruixudes. L'alternança d'aquestes diferències estacionals delimiten les línies o venes que corresponen al creixement anual del suro. |
Amuntegament de pannes de suro en camps valencians a inicis del segle XX
