Un passeig arquitectònic pel Campus de Cappont

El projecte de construcció de la facultat es va iniciar l'any 2002 i els treballs van finalitzar el 2008, amb un total de superfície construida de  6.660 m2.

L'edifici està situat al cantó Nord-est del Campus de Cappont, en una extensa depressió d'antigues hortes del riu Segre. A diferència dels altres edificis existents al campus, l'accés és possible des del parc situat a cota inferior, i no des del carrer.

El conjunt es disposa en forma de L, que en planta baixa s'amplia a una U, prenent distància respecte al gran volum de la Biblioteca Jaume Porta, al mateix temps que es remata la façana Nord del campus, i es crea aquesta plaça pública d'accés i relació. El gran voladís de l'ala est,aconsegueix la transició entre l'Avinguda Estudi General, més urbana, i el jardí interior del campus. Cal destacar igualment, que l'edifici s'adapta perfectament a la climatologia lleidatana.

La necessitat d'un programa rigorós, al mateix temps que flexible en l'ús i l'articulació dels espais, fa que s'opti per un esquema de distribució simple i una estructura modulada que possibilita, si fos necessari, un creixement ordenat o un canvi d'ús. Amb la delicadesa i la contundència al mateix temps, que caracteritzen les obres de Siza, l'edifici, se'ns presenta com un cos compacte, aquest "cub que funciona" dels que molts cops parlava Le Corbusier.

Totes les àrees d'administració es concentren en la planta baixa, així com els espais de major superfície: sala de graus i aules de música; el braç que amplia aquesta planta en forma de U, conté el gimnàs i les seves dotacions auxiliars.

Les aules (un total de 17) i els despatxos (un total de 100) es distribueixen a través de les tres plantes superiors. En l'articulació de les dues ales, es disposen els seminaris, els serveis i la circulació vertical més important.

Álvaro Siza va néixer a Matosinhos (Portugal) l'any 1933. Sempre va voler ser escultor i més quan va visitar Barcelona a finals de la dècada de 1940 i va contemplar les obres de l'arquitecte català Antoni Gaudí. No obstant això, per no contrariar al seu pare, va estudiar arquitectura a l'antiga Facultat de Belles Arts de la Universitat de Porto entre 1949 i 1955, essent deixeble d'un dels seus professors, Fernándo Távora.

​​Va començar a construir ben aviat, i en la seva dilatada trajectòria sempre han estat presents la influència del Coliseu romà, el seu interès per l'escultura i la gran influència d'un dels grans del moviment modern, Alvar Aalto..

Minimalista, contextualista, racionalista, sempre ha estat un gran devot de Mies van der Rohe, Adolf Loos o Le Corbusier. Alvaro Siza sublima l'arquitectura tradicional del seu país, dotant-la de modernitat.

Les seves obres es caracteritzen per la concordança amb l'entorn natural i cultural, i per un estil que conjuga elements del racionalisme i de l'organicisme. 

No obstant això, hi ha qui considera que la producció de Siza representa allò que Kenneth Frampton nomenà com a regionalisme crític. De fet, es pot percebre en els seus edificis una sensibilitat en relació amb les tècniques de construcció tradicional i l'esperit del lloc on s'insereixen.

L'arquitectura de Siza escapa de definicions més precises. D'alguna manera, és simultàniament moderna i tradicional, i alhora presenta una sensibilitat en relació amb lloc on es troba, i exigeix la mateixa sensibilitat per part de l'usuari per poder arribar a la total comprensió de l'edifici. Per tant, no és un arquitecte a qui es pugui atribuir un estil arquitectònic concret, ni tan sols un procés projectual, la qual cosa fa que la seva arquitectura no sigui igual en cadascun dels seus projectes, ni tampoc el mètode per al qual arribi a ells.

Allò que destaca més en l'arquitectura d'Alvaro Siza és la manera tan sorprenent de vincular la seva obra amb l'espai. Posseix una màgia especial per entendre el seu entorn. Això facilita que les seves construccions s'insereixin de forma natural en l'espai pel qual han estat pensades.

Tota la seva producció busca transmetre una imatge, quelcom que es capti en un sol instant. Maneja l'alineació i la geometria en els seus projectes i tendeix a utilitzar espais intersticials enmig d'espais existents.

La seva primera obra, Quatre cases, a Matosinhos, fou construïda el 1954, un any abans de finalitzar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de la Universitat d'Oporto. D'aquesta primera etapa destaquen uns habitatges (1995) i una església (1959) a Matasnhos, i un edifici d'oficines (1968) i vàries Seus bancàries (1969-1973) a Oporto.

A partir de la Revolució dels Clavells de 1974 va començar a col·laborar amb el nou govern i es va interessar fonamentalment, per la problemàtica urbana, sobretot per la construcció d'habitatges socials, com les de Sehnora das Dores (1974-1977) i la Quinta Malagueira (1977-17979) a Évora.

Posteriorment, va participar en el projecte de reconstrucció del centre històric de Lisboa, després de l'incendi de 1988.

Igualment, ha projectat construccions a Berlín i Espanya, on, a més ha participat en la rehabilitació d'edificis històrics (és el cas de l'Alhambra de Granada). Així, a Espanya podem destacar els habitatges socials de Cadis, la Facultat de Ciències de la Informació de Santiago de Compostel·la, l'Edifici Zaida de Granada i el Rectorat de la Universitat d'Alacant. El Centre Galec d'Art Contemporàni  o el nou Hospital General de Toledo, així com la modificació de l'eix Prado-Recoletos de Madrid i el Paraninf de la Universitat del País Basc. I en l'àmbit català, el Centre Meteorològic de la Vila Olímpica de Barcelona o el Parc Esportiu de Cornellà de Llobregat.

A més, és autor de molts altres projectes , entre els quals destaquen els Habitatges del barri de la Malagueira a Évora, la Facultat d'Arquitectura d'Oporto, el Centre Parroquial de Marco de Canavezas, el Pavelló de Portugal per l'EXPO'98 de Lisboa, el Pavelló de Portugal a l'EXPO'2000 a Hannover (amb Souto de Moura), o el Museu d'Art Contemporani de Nàpols, les Bodegues de Campos Mayor o el recent Pavelló Anyang a Corea del Sud.

Siza és un dels arquitectes més prestigiosos de l'arquitectura mundial, així, ha estat reconegut amb el Premi d'Arquitectura de l'Associació Internacional dels Crítics d'Art (1982), el Premi d'Arquitectura de l'Associació d'Arquitectes Portuguesos (1987), la Medalla d'Or d'Arquitectura del Consejo Superior de las Escuelas de Arquitectura de España (1988), el Premi Mies van der Roer (1988) pel projecte de renovació de l'àrea de Chiado a Lisboa (1992), i el Premi Pritzker d'Arquitectura. El 1993 va rebre el Premi Nacional d'Arquitectura que concedeix l'Associació Portuguesa d'Arquitectes. I recentment, li ha estat atorgat el Premi Nacional d'Arquitectura d'Espanya (2019) en reconeixement a la seva contribució tant a l'arquitectura com a les ciutats espanyoles.

Igualment però, Siza té també un vessant docent molt remarcable. Així, fou professor de l'Escola Superior de Belles Arts d'Oporto entre 1966 i 1969 i professor adjunt de Construcció a la Facultat d'Arquitectura de la mateixa ciutat des de 1976. També ha estat professor visitant a Lausana, Pennsilvània, Bogotá i Harvard. Cal destacar, que algunes universitats l'han nomenat Doctor Honoris Causa, com la Universitat de Lausana (Suïssa) el 1933, la Universitat de Sevilla el 2011 i la Universidad de Granada el 2014. A més, és membre de l'Acadèmia Europea de Ciències i Arts, de la Real Acadèmia Sueca de Belles Arts i de l'Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències.

L'estudi de Siza es troba ubicat a la ciutat d'Oporto, en un edifici projectat per ell mateix. Des de l'any 1956 fins a l'actualitat han estat molts els arquitectes que han format part del seu equip, entre els que podem destacar, Eduardo Souto de Moura, Bruno Marchand, Roberto Collovà, Fran Silvestre, Peter Binkert, Rudolf Finsterwalder o Carles Muro.